PRÒXIM ORIENT
Internacional 31/03/2019

La Lliga Àrab manté aïllada la Síria d’Al-Assad

La readmissió del règim sirià no es va ni incloure a l’ordre del dia de la cimera

Ricard G. Samaranch
2 min
El rei saudita, Salman bin Abdulaziz, saluda Beji Caid Essebsi, president de Tunísia.

TunisNi tan sols els enemics més ferotges del règim sirià qüestionen ja la seva victòria a la guerra civil iniciada fa vuit anys. El triomf de Baixar al-Assad no ha sigut fàcil, com tampoc ho serà la seva reintegració a la comunitat internacional després que ha comès una llarga llista de crims: bombardejos indiscriminats, utilització d’armes químiques, execucions massives de presoners, etc. La culminació de la primera etapa en el procés de normalització de Damasc és d’abast regional i es fa esperar. Ahir, la Lliga Àrab va evitar readmetre Síria en la seva cimera anual, celebrada a Tunis, mentre reafirmava el seu suport a la sobirania siriana dels alts del Golan, en contradicció amb la visió de l’administració de Trump, que va oficialitzar la sobirania israeliana sobre aquest mateix territori.

La pertinença de Síria a la Lliga Àrab va ser suspesa de forma temporal a finals del 2011 -l’any que va començar la guerra- i s’esperava la seva reintegració a la cimera de Tunis, sobretot després que l’any passat diversos estats àrabs iniciessin el procés de desglaç. El president sudanès, Omar al-Baixir, va ser el primer a visitar Damasc, i els Emirats Àrabs Units i Bahrain fins i tot van restablir relacions diplomàtiques amb el règim sirià. Tanmateix, la readmissió d’Al-Assad ni tan sols va ser inclosa a l’ordre del dia de la cimera. “Encara no hi ha el consens suficient”, murmuraven diplomàtics àrabs als passadissos del recinte firal de Tunis.

Una llista d’obstacles

Tot sembla indicar que els principals obstacles per al retorn de Síria a l’organització panàrab, i en general a la comunitat internacional, són els EUA i l’Aràbia Saudita, el país àrab més influent. Com els altres països de la regió que van donar suport a les milícies rebels, Riad està davant d’un dilema. D’una banda, voldria reconciliar-se amb el règim d’Al-Assad amb l’objectiu de posicionar les seves empreses en la cursa pels contractes per a la reconstrucció del país, i així limitar la influència del seu gran enemic, l’Iran. Ara bé, no vol reforçar el règim sense garanties del seu allunyament de Teheran, que juntament amb Rússia ha jugat un paper decisiu en la guerra. D’acord amb les estimacions de Damasc, la reconstrucció de Síria costarà uns 350.000 milions d’euros, una xifra astronòmica que no està clar qui finançarà. De moment, l’única economia poderosa predisposada a fer-ho és la Xina. Els EUA i Europa s’hi mostren reticents. “S’està planejant una normalització del règim sense cap mena d’exigència en termes de reconciliació nacional i de justícia per a les víctimes d’Al-Assad”, es queixa l’activista hispano-siriana Leila Nachawati.

Mentrestant, la cimera va girar al voltant de la política de Trump cap a Israel, convertida en el centre de totes les crítiques. Tant a les intervencions dels líders àrabs al ple com al comunicat final hi va haver un suport clar a la sobirania siriana dels alts del Golan i a una solució per al conflicte entre palestins i israelians basada en la creació de dos estats, d’acord amb les resolucions de l’ONU.

stats