CRIMS CONTRA LA HUMANITAT A L'ÀFRICA
Internacional 29/04/2012

L'horror de Charles Taylor, també a Libèria

Helene Cooper
3 min
L'horror de Charles Taylor, també a Libèria

WASHINGTON / THE NEW YORK TIMESQuan vaig sentir la notícia, aquest dijous, que Charles G. Taylor, expresident de Libèria, havia estat declarat culpable de crims de guerra a Sierra Leone, immediatament vaig trucar a una de les persones a qui els seus soldats van esquinçar la vida: la meva germana Eunice, que continua a Libèria.

Abans que Taylor desencadenés el tsunami de violacions, assassinats, tortures i desmembraments a Sierra Leone -amb 50.000 víctimes i centenars de milers de desplaçats- li va tocar a Libèria.

Es rebels de Taylor van arribar a Libèria el juny del 1990 i van dirigir-se a la primera plantació de cautxú de l'empresa Firestone, als afores de Monròvia, on treballava l'Eunice. Els combatents volien perpetrar assassinats de venjança contra grups ètnics rivals, i van acabar matant centenars de milers de civils. L'Eunice, que llavors tenia 27 anys, va veure com un grup d'homes agafaven a la força el seu company de feina, Harris Brown, i se l'enduien arrossegant-lo. La raó: era del mateix grup ètnic que l'odiat president d'aquell moment, el predecessor de Taylor.

Amb la guerra civil esclatant i els pistolers de Taylor vagant pel país amb vestits de núvia, perruques i màscares de Halloween -com a tàctica que consideraven que transmetia por als rivals i que els feia invencibles-, molts liberians no permetien que els fills se separessin d'ells. Per això, Brown aquell dia s'havia emportat el seu fill a la feina, amb la qual cosa el nen de 10 anys va ser testimoni del que va passar.

Primer, els soldats van deixar Brown en roba interior i el van asseure a terra. Li van disparar des de darrere i després el van apunyalar a l'estómac. El van obrir fins al pit i quan van acabar l'home que empunyava el ganivet va caminar cap al seu fill, li va donar uns copets al cap i li va dir: "No ploris".

Després de presenciar això, l'Eunice va fugir al nord del país i es va unir a legions de dones africanes per fer pa de iuca i vendre'l a la carretera. Cada dia que escorria la iuca per extreure'n el suc i fer la farina del pa, pensava en el seu propi fill, l'Ishmael. Havia pres mesures per assegurar-se que el que havia passat al fill de Brown, i a tants altres fills de liberians segrestats per les tropes de Taylor i forçats a convertir-se en nens soldats, no passaria a l'Ishmael. L'havia enviat a Gàmbia als 5 anys perquè visqués amb el seu pare.

En una Libèria amb unes infraestructures que desapareixien molt de pressa, una economia maltractada, un servei postal inexistent i unes línies telefòniques a punt de ser destruïdes, la distància va fer malbé la relació entre mare i fill. Però l'Eunice, com moltes altres dones africanes en aquell moment, va triar salvar la vida del seu fill. Per culpa de Charles Taylor no el va tornar a veure fins al cap de 21 anys.

Tornar a la normalitat

Va ser a Libèria on Taylor va fer campanya amb l'eslògan "Va matar el meu pare, va matar la meva mare, però el votaré igualment", un fet revelador del mal psicològic que una guerra sense sentit pot infligir en un país. És a Libèria on, quasi una dècada després que Taylor en fos expulsat, els homes i dones intenten reinserir els exnens soldats a la societat.

Hi ha raons molt complexes per les quals a Taylor només el van jutjar pel que va fer a Sierra Leone, i moltes estan relacionades amb l'esforç per mantenir la pau, guanyada amb molt d'esforç, que hi ha avui al país. Ho sé. Simplement espero que quan els llibres d'història narrin el primer cop d'estat que ha estat condemnat per un tribunal internacional recordin Libèria.

stats