OBSERVATORI DE L’EST

L’extrema dreta ‘estabilitza’ Bulgària

L’empenta i les males maneres de Donald Trump amb Dusko Markovic, el primer ministre de Montenegro, durant l’última cimera de l’OTAN, han fet que es parli d’aquest país balcànic. Montenegro acaba d’ingressar a l’Aliança Atlàntica enmig de denses intrigues internes entre els prooccidentals i els partidaris de mirar cap a Rússia. Del que pugui passar més endavant, els mitjans europeus n’informaran dosificadament, tret que hi hagi un sobresalt. No és gens estrany, doncs, que l’opacitat adjudicada a Montenegro plani també sobre Bulgària, que tot i ser membre de ple dret de la UE manté l’estigma balcànic: ser dels països més pobres i corruptes d’Europa, a la cua del rànquing d’independència judicial, immediatament darrere d’Espanya i davant de Croàcia i d’Eslovàquia. La frase “Bulgària encara no sap què és viure sense crisi” és un clàssic. El primer ministre búlgar, Boiko Boríssov, investit arran de les eleccions del 26 de març -però que no ha deixat de presidir el govern des del 2009-és un dels polítics més exòtics d’Europa, capaç de competir amb l’hongarès Viktor Orbán, el polonès Jaroslaw Kaczynski i l’espanyol Mariano Rajoy. Exotisme, si no extravagància. Ben jove Boríssov va ser cap de bombers, propietari d’una agència de seguretat i finalment funcionari del ministeri d’Interior. Com a policia, arribaria a guardaespatlles del dictador comunista Todor Jivkov, derrocat el 1989. Més tard seria guàrdia personal de Simeó de Bulgària, el rei expulsat el 1946, que arribaria a primer ministre entre el 2001 i el 2005. Però un cop decidit a fer política activa, Boiko Boríssov no va apostar ni pels hereus del comunisme ni pels de la monarquia, sinó per la dreta conservadora: la GERB, acrònim de Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària, partit integrat al PP europeu.

Ultres, cadires i interessos

La GERB, però, ha anat perdent vots i escons, i Boríssov s’ha arriscat a pactar amb Patriotes Units, una coalició ultra on destaca el grup Ataka: gesticulació, retòrica i estètica calcades dels feixismes dels anys 30. Però tot i que Ataka i els Patriotes Units tenen un programa contrari a la UE i a l’OTAN, i promouen un etnicisme que neguiteja la minoria turca -l’11% de la població- i el mateix Erdogan, a l’hora de formar govern, ara fa un mes, han estat d’allò més conciliadors. Han renunciat a expulsar els refugiats, ajornen restablir el servei militar obligatori i fins i tot aparquen rebaixar les tarifes elèctriques, l’únic punt social del seu programa. Els ultres s’empassen, de moment, europeisme i atlantisme en nom de l’estabilitat i a canvi de quatre ministeris -entre els quals hi ha el de Defensa-, tot plegat sense menystenir els lligams amb la Rússia de Putin. Les elits de Sofia recorden que, a més de l’alfabet ciríl·lic, comparteixen amb Rússia fets com ara que Bulgària fos considerada la setzena república de l’URSS, quan acollia la delegació més important de les que tenia el KGB més enllà de Moscou. Si ara l’adjudicació de cadires, el respecte per l’imaginari històric i la salvaguarda d’interessos es manté per totes bandes, l’estabilitat promesa pels conservadors búlgars a Angela Merkel sembla garantida. De moment se sap que la cancellera alemanya està encantada amb la tranquil·litat que li fa arribar Boiko Boríssov. I més encara quan pensa que el 2018 Bulgària accedirà a la presidència de la Unió Europea.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF