17/03/2018

L’aposta més arriscada

3 min

No és agosarat preveure que els primers passos de Putin després de l’esperada victòria plebiscitària d’avui -que li permetria ser al poder fins al 2024- els farà en la direcció d’apuntalar les bastides de l’eix euroasiàtic que ell mateix va exposar a la cimera de Sotxi del 22 de gener. Partint de la pacificació de Síria, el Kremlin es proposa temperar les esferes en les quals intervé Rússia. I és així com Turquia, l’Iran, la Xina i fins i tot l’Índia podrien rebre garanties per implicar-se en les rutes energètiques i en les xarxes econòmiques que tindrien el Pròxim Orient i tot el voltant del mar Caspi com a nuclis durs. Un, diguem-ne, flux comercial que es projecta fins a l’Àsia central postsoviètica i que, fent un salt transatlàntic, arribaria fins a la Veneçuela de Nicolás Maduro. La tardor passada, Maduro va fer un tomb pel Kazakhstan, Rússia, Bielorrússia i Turquia per escenificar el seu anhel d’establir-hi vincles econòmics i, sobretot, per deixar clar que Veneçuela, el país amb més reserves de petroli de Llatinoamèrica, aspira a ser un ferm aliat de Moscou: Rússia no perdrà l’oportunitat de posar els peus en una zona tradicionalment considerada el pati del darrere dels Estats Units. Es tracta d’un disseny estratègic en què el Kremlin posa més sentit d’intercanvi comercial i econòmic que no pas polític. Putin té molt clar que no ha de parlar d’ideologia, ni de religió, ni d’identitats ètniques, ni d’història, ni de fronteres si el que vol és restablir l’imperi i reforçar la Unió Econòmica Euroasiàtica com a eix de la nova macroaliança comercial.

L’amo del Kremlin sap que si se li escapés un gest o un mot que recordés els temps de l’URSS, la fràgil confiança dels nous actors esdevindria malfiança. No pot fer passos en fals, sobretot amb la Turquia d’Erdogan, que, com a membre de l’OTAN, no vol posar en risc les seves relacions. Amb qui Putin sí que es pot permetre la doctrina del ressentiment és directament amb el bloc occidental, amb els que van oficiar la cerimònia de la rendició incondicional de l’URSS el 1991. Ha quedat clar que les amenaces russes disfressades d’advertències s’han convertit en un malson a Brussel·les i Berlín, sobretot quan Putin ha posat en el punt de mira un dels flancs més fràgils de la zona euro: l’Espanya de Rajoy, corcada per la corrupció i gestora maldestre de la crisi catalana.

Melancolia i desgast econòmic

Tampoc Putin renunciarà a ficar-li el dit a l’ull a Donald Trump sempre que pugui. Deixarà que vagin sortint més draps bruts i episodis foscos fins a posar la Casa Blanca contra les cordes. És l’anomenat kompromat, del qual fa mesos va avisar Nina Khrusxova, analista nord-americana i -paradoxes de la història- neta de Nikita Khrusxov, el líder soviètic més cridaner i gesticulant de la Guerra Freda. Amb tot, alguns think tank no acaben de veure clar que Putin pugui executar tots els seus plans estratègics, tot i la intensificació de la propaganda via Sputnik i RT i de la mobilització general de l’antic KGB. No pocs analistes -uns quants de russos- veuen elements de ficció, de pensament màgic, en els anhels imperials de Putin. Amb tantes esquerdes en el rovellat model productiu rus -símptomes d’estancament-és una temeritat augmentar els pressupostos militars per renovar en deu anys tot l’arsenal, tot i presumir de tenir uns míssils balístics superiors als dels EUA. Segur que el triomf d’avui tornarà a enfilar Putin al capdamunt de l’onada patriòtica russa. Però res no li garanteix que, tot i el seu gèlid marc mental, la melancolia i el desgast econòmic no li acabin segant l’herba sota els peus.

stats