OBSERVATORI DE L’EST

Kosovo, un estat a mig acabar

La primavera del 1999 hi havia a Tirana -capital de la hipotètica Gran Albània que mai es va fer realitat- una gegantina pancarta penjada a l’entrada de l’antic bulevard Stalin. Deia: “ NATO ne Kosove ”. O sigui, “L’OTAN a Kosovo”, com a gran esperança per aturar la neteja ètnica ordenada per Milosevic. Els aliats occidentals van atendre la demanda bombardejant Belgrad, el primer atac aeri a una ciutat europea des del final de la Segona Guerra Mundial. Un episodi que encara és capaç de generar pulsions d’odi i de venjança. En ple desè aniversari de la independència de Kosovo, val la pena recordar que 114 estats dels 193 de l’ONU han reconegut Kosovo com a estat, però encara no forma part de les Nacions Unides perquè bàsicament la Xina i Rússia -vella aliada de Sèrbia- són membres permanents del Consell de Seguretat i li barren el pas. Kosovo tampoc és membre de l’anhelada OTAN, i menys encara de la UE. El govern de Pristina s’ha posat a la cua de Brussel·les però tant els serbis, des de fora, com sobretot els espanyols, des de dins, fan el que poden perquè Kosovo no es converteixi en membre de ple dret. Pot utilitzar l’euro i també, des de fa dos anys, jugar partits de la UEFA i de la FIFA, cosa que enorgulleix l’afició kosovar i empeny el règim de Pristina a difondre un miratge de normalitat: sembla que utilitzar l’euro i jugar partits internacionals de futbol és tenir-ho tot. Tot? És agosarat dir que Kosovo, tot i comptar amb el suport geoestratègic dels Estats Units, és un estat ben estructurat en el sentit europeu. De ser un protectorat internacional -establert el 1999 després dels bombardejos de Belgrad i de la rendició de Milosevic-, Kosovo ha passat a ser un subestat o el que en podríem dir un estat a mig acabar.

En canvi, no és exagerat titllar de lumpen polític el president de Kosovo i líder de la independència Hashim Taçi. La classe dirigent kosovar es va gestar a partir de grups nacionalistes armats -la UÇK- connectats amb esferes mafioses dedicades a traficar amb armes, estupefaents i fins i tot òrgans humans. Tot plegat tenint l’etnicisme més rabiós com a combustible ideològic. Deu anys després d’aquella DUI del Parlament de Pristina, Kosovo és un dels països més corruptes i més pobres d’Europa. Potser més pobre i corrupte que Albània i Moldàvia. Un 30% de la població no té feina -poc mes de 1.500 euros per càpita de PIB- i el model productiu continua basat en el que es produïa sota la Iugoslàvia de Tito: benzina, tabac, ciment i el que dona la terra per autoabastir-se. Molt tímidament Àustria ha començat a fer-hi inversions en agricultura. I Alemanya, finalment, hi ha obert una Volkswagen.

Però els beneficiaris continuaran sent les elits familiars que van controlar el protectorat i ara subestat. Amb tot, Kosovo ha sigut una font de jurisprudència que potser algun dia servirà per emparar algun procés emancipador: el 22 de juliol del 2010 el Tribunal Internacional de l’ONU amb seu a l’Haia dictaminava que la independència unilateral de Kosovo no suposava cap vulneració del dret internacional. Des d’aleshores l’estat espanyol, pensant sobretot en Catalunya, no ha deixat de posar entrebancs a la projecció internacional de Kosovo. Són les paradoxes de la geopolítica: Kosovo ho ha tingut gairebé tot a favor com a territori i, alhora, gairebé tot en contra com a poble i com a societat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF