Justícia per a occidentals

Per un moment, vaig pensar que el nostre propi caos evitaria que paguessin pels seus crims. Només els guerrillers kurds, explotats a voluntat per Occident, es van avenir a capturar-los, custodiar-los i esperar, amb la paciència que caracteritza els pobles negats i despullats de tota esperança, que arribés una bona ocasió per entregar-los.

Dos anys ha trigat la justícia occidental a organitzar un cas legal per als dos infames supervivents d’ Els Beatles, com van anomenar els ostatges al quartet de segrestadors d’estrangers de l’ISIS a Síria que va convertir en un infern la seva captivitat i que acabaria decapitant, davant de les càmeres, diverses de les seves víctimes en un exercici de poder i terror inadmissible a Occident.

M’imagino que devien comptar amb caure en l’oblit gràcies a la desídia internacional, la pandèmia, l’aparent desintegració de l’ISIS i les últimes i ignorades penúries de la guerra a Síria. Potser somiaven amb fugir o amb un assalt de l’Estat Islàmic com el que, a l’agost, va permetre la fugida de centenars de presos a l’Afganistan. Al cap i a la fi, pocs dels seus correligionaris han acabat compareixent davant cap tribunal tot i la ingent multitud de crims de guerra que van cometre, no ja contra occidentals -una mínima expressió de les seves exaccions- sinó contra homes, dones i nens àrabs del món sencer.

El grup va subjugar ciutats senceres, va executar incomptables civils, va esclavitzar i violar comunitats completes, va segrestar i torturar desenes de milers de persones i radicalitzar els més petits en col·legis destinats a rentar-los el cervell i així condemnar una generació.

Per això resulta tan reconfortant que Alexanda Kotey i El Shafee el Sheikh hagin acabat davant d’un tribunal, obligats a respondre davant la justícia nord-americana -van ser desposseïts de la ciutadania britànica- i a enfrontar-se a part dels seus crims. L’única condició imposada per Londres va ser que no es consideri la pena de mort: la llei d’extradició britànica prohibeix expressament extradir si no hi ha garanties que no seran executats. No hi va haver més problemes i la justícia britànica va aportar prou proves i testimonis per jutjar-los per almenys vuit càrrecs que, per si mateixos, impliquen cadena perpètua. Les famílies de les seves víctimes, que van veure com l’administració abandonava els seus fills i permetia que se’ls executés un a un davant les càmeres, han expressat la seva profunda gratitud per una extradició que implica un procés federal, i no en un tribunal militar a Guantánamo, com es va estudiar.

Matar-los, o condemnar-los a mort, els faria tan miserables com ells ho van ser amb les seves víctimes. Kotey i El Sheikh representen, més que el mal, la bogeria que genera el poder il·limitat en mans de simples milhomes, moderns punkies que disfressen de rebel·lia frustracions adolescents sense resoldre. I això mereix un escarment públic que previngui els seus admiradors del preu a pagar.

La qüestió de fons és no fomentar la diferent vara de mesurar internacional buscant justícia només per a les nostres víctimes i normalitzar el concepte de justícia universal. En un món global, amb lleis internacionals i mecanismes actius, hauria de ser possible perseguir i jutjar els criminals de guerra perquè les seves condemnes actuïn com a revulsiu. La resta d’estrangers de l’ISIS, capturats majoritàriament per milícies kurdes i amb sang àrab a les mans, no només no són reclamats pels seus governs per jutjar-los: han estat amuntegats en camps de refugiats on rumien el seu rancor i abandonats a les exhaustes i desbordades mans kurdes, incapaces de contenir un polvorí objecte de freqüents atacs per alliberar els seus membres. L’amenaça segueix viva i Occident defuig exigir la responsabilitat que recau sobre els seus nacionals, però oblidar el problema no el fa desaparèixer: ens debilita davant el seu retorn. I l’Estat Islàmic és un expert en resurreccions.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF