Javier Espinosa: "Els que més maten són els que tenen menys informació"

Les trajectòries dels periodistes Miguel Gil i Javier Espinosa semblen calcades. Es van conèixer a la Guerra de Bòsnia, quan Gil va arribar-hi en moto, deixant enrere Barcelona i una feina com a advocat. Espinosa, apassionat de la història que va decidir viure en primera persona l'única assignatura que aprovava de petit, va ser testimoni de Ruanda i Sierra Leone amb el seu col·lega. Gil va perdre la vida l'any 2000 en una emboscada a Freetown. Espinosa va sobreviure aquest febrer a l'atac que va matar dos periodistes occidentals a Homs, un dels bastions rebels de Síria. L'últim periodista espanyol a escapar-se del país rep ara el premi que porta el nom del seu amic.

Hi ha força estereotips vinculats als corresponsals de guerra.

No m'agraden les etiquetes. És una aurèola que hem de desmitificar. Correm riscos, però els hem de posar en context. En un conflicte el periodista és un privilegiat: té armilla antibales, porta diners i la seva estada té data final. Els periodistes ja no viuen el conflicte, no hi ha casos com la Guerra del Líban, en què molts van viure al país durant quinze anys. Ara t'hi estàs uns mesos i sempre tens el suport d'algú, una ambaixada, qui sigui. Les víctimes a qui truquen?

Quina història recordes més?

El final de l'apartheid, una història amb final feliç. Ningú m'haurà d'explicar el que va passar perquè jo hi era. Vaig veure Nelson Mandela votar, un privilegi. També recordo amb carinyo la cimera contra el racisme de Durban, amb representants de mil països, tots parlant dels seus problemes amb l'esclavitud, la violència... Aquella amalgama de gent va donar-me les històries més interessants que he publicat mai.

I els pitjors records?

Desgraciadament són majoria, el problema de cobrir conflictes és que veus coses terrorífiques. Ruanda, per exemple. Una catàstrofe per a la humanitat, que va deixar que passés i que no va ser capaç d'aturar-ho.

Com reacciones davant l'horror?

Et satura ràpidament. Si analitzes el que estàs veient et col·lapsa i no pots treballar. És perillós, et pot portar al cinisme. Has de recordar que la teva feina és informar del que passa perquè algú s'hi interessi. I potser -cosa que dubto- aconseguir que s'hi intervingui. Si passes a formar part dels que pateixen, deixes de ser periodista, no informes i no ets útil.

La mort de dos periodistes occidentals a Síria va omplir pàgines.

Després de la mort de milers de civils sirians durant un any i mig, els mitjans es van bolcar amb la mort d'ells dos. És molt diferent la vara de mesurar que s'utilitza per valorar el cost d'una vida occidental i una que no ho és. Això arriba a límits tràgics a l'Àfrica. Al Pròxim Orient encara pots saber els noms i cognoms dels morts, a l'Àfrica amb prou feines saps el nombre de víctimes. Ningú sap quantes persones han mort a Somàlia. El nombre de víctimes negres no cotitza a la borsa de la informació.

Sou pocs els que heu entrat a Síria, ens informen els sirians a les xarxes.

Un 80% de la informació que ens arriba és dels ciutadans, perquè és molt complicat entrar-hi. L'eina és positiva per trencar el bloqueig del règim, però el risc és clar: són ciutadans, no periodistes. Són subjectius per naturalesa perquè les xarxes són la seva arma per lluitar contra el règim. El risc no és que menteixin, sinó que amaguin. Les manifestacions pacífiques són certes, els morts també, però ningú diu que molts poden llançar-se a mans del fonamentalisme islàmic, per exemple. Per entendre-ho necessites periodistes al terreny que t'ho expliquin tot.

Pots explicar-ho tot?

No, en els meus articles no he pogut fer referència a la gran part de la societat que està a favor del règim. No els conec, voldria preguntar-los com poden donar suport a la dictadura. Com a amant de la història vull entendre-ho. M'encantaria obtenir un visat per anar a Damasc, però estic marcat, és impossible.

Com et sents amb un premi que porta el nom de Miguel Gil?

Per a mi el Miguel era un molt bon amic i un referent importantíssim. A Bòsnia va instal·lar-se a Mostar i durant dos mesos va observar el conflicte, res més. No tenia cap formació, escrivia cròniques i portava la càmera d'un noi d'Associated Press. Un dia va decidir posar l'ull al visor i es va convertir en un dels millors càmeres del món.

Ara és impensable dedicar dos mesos a viure un conflicte.

Impossible! En l'era Twitter es vol immediatesa i espectacle. Hem perdut l'essència, el que representava el Miguel. No entendrem res en 140 caràcters. On abans tenies 2.000 paraules ara en tens 500, i és evident que no pots donar una visió àmplia, ni que siguis Hemingway. Se t'escapen declaracions i matisos. Has de simplificar i això és molt greu.

Ens fa més manipulables.

Sí, en els conflictes, els que més maten són els que tenen menys informació. A Bòsnia la guerra va començar perquè la televisió sèrbia emetia imatges de massacres contra ells. Eren reals, però de la Segona Guerra Mundial. La simplificació de les idees alimenta el conflicte, es creen enemics absoluts. Què vol dir terrorista ? Si tens espai, ho analitzes. En 140 caràcters, si acusen algú de terrorista t'ho empasses.