23/06/2012

A Ianukóvitx li amarguen l'Eurocopa

3 min
Els perfils de Hitler, Stalin, Lukaixenko (el president bielorús) i Víktor Ianukóvitx.

Les pressions de Berlín a Kíev pel maltractament a la líder opositora Iúlia Timoixenko estan amargant l'Eurocopa al president ucraïnès, el russòfon Víktor Ianukóvitx. I la seva reacció -impotent davant la fermesa d'Angela Merkel- no és altra que continuar colpejant l'oposició amb un atac contundent a la llengua ucraïnesa. No és una agressió directa. L'ús de l'ucraïnès no serà restringit per cap llei, però sí que ben aviat se n'aprovarà una que establirà la cooficialitat del rus a totes les regions on hi hagi més del 10% de russoparlants, que és la gran part del país. Teòricament es legisla un -diguem-ne- bilingüisme equilibrat, però els cops de puny i els insults entre diputats durant la presentació del projecte al Parlament mostraven que Ucraïna és davant una guerra de llengües. La realitat és que la nova llei reforça la llengua i la cultura russes, que van ser hegemòniques per imposició en temps de l'URSS, i que ara tornarien a ser-ho perquè l'ucraïnès amb prou feines ha tingut temps de refer-se. La literatura que es llegeix a Ucraïna està majoritàriament escrita en rus. Poca cosa s'ha traduït a l'ucraïnès, estigmatitzat encara com a llengua de segona i abocat a una desigual competició amb el mercat cultural que té Moscou com a epicentre.

Desencadenant una guerra de llengües, Ianukóvitx podria estar cometent un error de càlcul: ¿en quina mesura els cops que ell voldria endinyar a Timoixenko -i a Merkel- no impactaran de ple en els sentiments de milions d'ucraïnesos? La majoria de la societat -els ucraïnesoparlants representen el 70% de la població- està farta que el bilingüisme sigui la manera d'emmascarar el "dret" de la població russòfona a no haver d'escarrassar-se en l'aprenentatge ni en l'ús social de la llengua del país. Això, afegit a l'escalada autoritària de Ianukóvitx, pot arribar a ser explosiu. Al president només li caldria observar les protestes antiputinistes de Moscou per entendre-ho, però està massa abduït per la idea de reduir la democràcia a un simulacre. Ianukóvitx volia copiar el model de Putin, però el que li ha sortit és el nyap del bielorús Lukaixenko. I no és gens estrany, perquè tots dos provenen dels sectors més foscos i lumpenitzats de la nomenclatura soviètica.

Encara ara a Ianukóvitx li arriben acusacions de delinqüent comú que mai ha deixat de llançar-li Timoixenko, que li recorda constantment que el desembre del 1967 va ser condemnat a tres anys de presó per haver estat membre de la màfia Pivnovka. Un episodi que no consta als arxius judicials perquè segons l'oposició els documents han estat destruïts. Ianukóvitx no ha perdonat a Timoixenko la humiliació i per això no ha parat fins a veure-la a la presó, acusada de lladre i apallissada. És la patologia psicològica de les projeccions: acabes acusant l'altre del que tu ets i fas.

Farsa democràtica

Durant un temps força observadors internacionals van pensar que Ianukóvitx interioritzava conviccions democràtiques. Va aprendre ucraïnès i va començar a utilitzar-lo en públic per parlar de llibertats i drets. Però al cap de poc d'haver guanyar les eleccions presidencials -només tres punts per sobre de Iúlia Timoixenko- va començar a reaparèixer el més dens dels Ianukóvitx intuïbles. Tanta densitat se li pot acabar girant en contra a mitjà termini i els rebomboris al voltant de l'Eurocopa podrien ser premonitoris.

stats