SÈRIE VENEÇUELA (7/10)

Hospitals sense aigua, lavabos ni medecines

L’ARA visita l’hospital de l’estat veneçolà de Barinas, d’on era originari Hugo Chávez
Yerica Cabezas, al servei d’urgències de l’hospital Luis Razetti, a l’estat veneçolà de Barinas. La noia, de 20 anys, pateix cirrosi hepàtica. / MÒNICA BERNABÉ

L’hospital públic Luis Razetti se situa a la capital de l’estat veneçolà de Barinas, a uns 500 quilòmetres al sud-oest de Caracas, on el comandant Hugo Chávez va néixer i on la seva família ha governat durant les dues últimes dècades. El seu pare, Hugo de los Reyes Chávez, va ser governador de l’estat entre el 1998 i el 2008; un dels seus germans, Adán Chávez, entre el 2008 i el 2017, i ara un altre, Argenis Chávez, ocupa el càrrec. Es pot dir que l’hospital se situa en el bressol de la “revolució” que el comandant tant va predicar, i és l’únic de referència en tot l’estat. En aquesta zona hi viuen més d’un milió de persones.

Els metges no saben precisar quants llits hi ha a l’hospital. “Inicialment en teníem 465, però ara és una incògnita”, declara una doctora, que prefereix mantenir l’anonimat com la majoria del personal. A l’hospital hi ha els anomenats “guàrdies del poble”, adeptes del chavisme que vigilen que no hi entrin periodistes ni que es facin fotos. En alguns casos és el mateix personal qui posa els obstacles per por de represàlies. La metge que m’acompanya dins de l’hospital m’adverteix de la presència d’algun chavista obrint els ulls com plats, i assenteix amb el cap quan puc fer servir la càmera.

El vestíbul de l’hospital està gairebé a les fosques i part de les instal·lacions estan directament abandonades. La cuina està al costat del taller on teòricament s’arreglen les màquines; s’hi acumulen motors fora d’ús i tota mena de ferralla. “Aquí hi ha rates i hi ha de tot!”, exclama la doctora. Un soroll ensordidor dels tubs d’extracció d’aire inunda l’espai.

Un seguit de despropòsits

A l’hospital no funciona cap lavabo. Absolutament cap! I alguns directament estan desbordats. Les aigües residuals arriben als passadissos amb una pudor fètida. “L’únic lavabo que funciona és el de l’aparcament, així que els pacients i els seus familiars han de sortir a fora i pagar”, detalla la metge. Un cartell ho indica així als usuaris. Però aquest no és l’únic despropòsit.

A l’hospital tampoc hi ha aigua, algunes habitacions estan gairebé a les fosques perquè la gent ha robat les bombetes i part de les finestres no tenen vidres. El laboratori també està tancat. “No tenim reactius des de fa vuit mesos”, precisa la facultativa. “Extraiem sang, però és impossible analitzar-la, així que fem transfusions sense saber si la sang està infectada. La família del pacient ha de firmar un document per confirmar que assumeix aquest risc”, detalla. Però és que a l’hospital tampoc es poden fer diàlisis, ni quimioteràpia. Tampoc queda anestèsia general, ni de bon tros medicaments. Els mateixos pacients els han de comprar a la farmàcia. Això si els troben i els poden pagar. “Ja no recordo quantes vegades he viatjat a [la veïna] Colòmbia per comprar medicaments. I això que cada capsa costa 3,5 milions de bolívars i només serveix per a cinc dies”, explica Orlando Cabezas, pare de la Yerica, una noia de 20 anys que pateix cirrosi hepàtica i que té la panxa completament inflada malgrat estar esquelètica.

Tot i la falta de medicaments, el servei d’urgències de l’hospital és un formiguer de persones. Hi ha una llitera al costat de l’altra, alguns malalts estan en cadires de rodes i els doctors amb prou feines tenen espai per passar. Un home espera a la sala amb un orinal pla a les mans ple d’un líquid marronós. “Vostè quantes vegades ha vomitat?”, li pregunta un metge. “Nou”, contesta l’home.

Tota la cinquena planta de l’hospital està tancada. “Han tingut la genial idea de remodelar-la”, comenta la doctora. Amb l’inconvenient que allà és on hi havia els set quiròfans de l’hospital i els sis llits de la unitat de cures intensives. “Ara hem d’operar en dos quiròfans provisionals, només tenim tres llits per a malalts crítics i molts equips estan espatllats”, explica la doctora, mentre m’ensenya les màquines aturades. Algunes tenen un cartell que diu literalment: “Inhabilitada”.

Però com s’ha arribat a aquesta situació? Alguns metges asseguren que l’Hospital Luis Razetti, que es va inaugurar als anys 50, abans funcionava. “Chávez va crear un sistema paral·lel. Va obrir els CDI [centres de diagnòstic integral], on treballaven metges cubans”, es queixa la doctora. Molts d’aquells centres sanitaris van tancar, i els facultatius cubans van marxar. Aprofitant el seu viatge a Veneçuela es van traslladar després a Colòmbia o a Xile per no haver de tornar a l’illa caribenya.

Ara qui marxa és el personal mèdic dels hospitals. Es queixen que han de treballar “amb les ungles” perquè no hi ha fàrmacs ni material, i que els paguen una misèria. Des de fa mesos es repeteixen les protestes als hospitals veneçolans i Mauro Zambrano, del sindicat de personal sanitari, assegura que la situació és igual de desesperada a tot el país.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF