Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

De Hollywood a la Boqueria

Un captaire es mira els passavolants amb expressió derrotada mentre fa sonar unes monedes tot agitant un vas de cartó. No gaire lluny, dues dones vestides amb una cotilla de cuir negre, talons i fuet, flexionen les cames felinament i juguen a esgarrapar la concurrència. Uns passos més enllà, Kobe Bryant en prim, vestit amb la samarreta groga dels Lakers, somriu a la canalla per entendrir els pares, mentre sosté una pilota de minibàsquet. Darth Vader està acabant de decidir si se'n va a dinar. En realitat, aquí, la guerra de les estrelles ja no és al cel, sinó a terra, al terra de la vorera on una gentada busca una inscripció amb la càmera en una mà i el mapa del tresor a l'altra.

No és una escena de Los miserables : això era ahir, al voltant de la catifa vermella acabada d'instal·lar per treballadors hispans al bell mig del Hollywood Boulevard de Los Angeles, just a l'entrada del Dolby Theatre, que és com es dirà els pròxims vint anys el teatre que fins l'any passat duia el nom de Kodak i que aquesta matinada tornarà a rebre l' star system cinematogràfic de la temporada.

Els Oscars són màgics, perquè fan baixar de la pantalla els actors i les actrius, com si fossin aquells personatges de La rosa porpra del Caire . Així com els esportistes d'elit són igual d'inaccessibles però dos cops per setmana estan obligats a comparèixer en un recinte davant els ulls dels assistents, els artistes de cine (ja no es fabriquen expressions com aquesta) poden viure entre les pantalles i el paper de les revistes sense necessitat d'exposar-se gaire o gens a cap càmera que no sigui una que li pagui.

Una coneguda marca de xampany francès, Moët & Chandon, convoca una roda de premsa amb la representació espanyola als Oscars 2013 i fa que habiti entre nosaltres l'australiana Naomi Watts, nominada a millor actriu pel seu paper a Lo imposible , en què fa de mare supervivent del tsunami (una no deixa de ser mare ni durant un tsunami) del 2004 a l'Índic. L'acompanya el director del film, Juan Antonio Bayona.

Entra Watts (com s'assembla a la seva companya d'institut Nicole Kidman), tota rossa ella, vestida de blanc, i amb aquell fil de veu afirma que és una vergonya la poca promoció que s'ha fet de la pel·lícula als Estats Units. Watts, de 45 anys, s'autodescarta per a l'estatueta, perquè sap que aquest any se l'emportarà o Jennifer Lawrence (22 anys) o Emmanuelle Riva (86). Quan li pregunten qui creu que guanyarà, no ho dubta: la de 86. Tu diràs.

També ens porten Paco Delgado, nominat a millor vestuari per Los miserables . Ens el podrien portar cada any. Un tipus apassionat amb la feina, que admet que ha tingut molta sort. Encara més: haver vestit Anne Hathaway, Hugh Jackman, Russell Crow i 4.000 extres és una feinada, però el vestuari d'època no és tan difícil. Si tu vols que es vegi qui és el dolent, posa-li un vestit vermell, però això no es pot fer en un vestuari contemporani, que ha de ser més subtil. Per això no entén que no hagin nominat el meravellós vestuari d' Argo . Hi ha gent amb qui s'aprèn.

Xavier Vilà li pregunta per unes declaracions que va fer sobre Barcelona, i l'home es ratifica: adora la ciutat, la troba avantguardista, però no li agrada que hagi optat per una indústria del turisme que l'ha convertit en la Disneylàndia del Mediterrani. "A la Boqueria vaig haver de marxar. Tot estava ple de turistes intentant comprar un pot de melmelada de taronja", lamenta. I que Barcelona s'agrada i Madrid es detesta, i quan et detestes, canvies. No ha dit que Madrid 2020 envia un tuit en anglès en què afirma que "l'any olímpic Londres va enregistrar els ingressos més alts per despesa turística de tota la història de la Gran Bretanya". Però no en dic res, perquè som a Los Angeles, on tot queda molt lluny. També els Barcelona-Madrid.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF