Hillary o el valor de la marca en política

Quan John Kerry creui demà el vestíbul del departament d'Estat per adreçar-se als seus nous funcionaris, encara estarà sonant l'ovació de comiat que divendres va rebre la seva antecessora. Hillary, com l'anomena tothom a Washington per distingir-la del seu marit, ha marxat amb uns nivells d'aprovació al voltant del 70% i un honor inesperat: una entrevista conjunta amb Obama al programa 60 minutes de la CBS, l'única que el president ha concedit al costat d'algú que no fos la seva dona, Michelle. Més encara: Hillary plega i, tot i que el 2016 tindrà 69 anys, l'opinió publicada es pregunta amb desig si aspirarà a la nominació presidencial. I ella es deixa estimar.

I això que el balanç dels seus quatre anys a la secretaria d'Estat és discret. No va veure venir la Primavera Àrab i quinze dies abans de la caiguda de Mubàrak encara afirmava que el govern egipci era "estable". Les converses de pau directes entre Israel i Palestina, impulsades per Obama, mai no van avançar. Ha portat Rússia i la Xina al cantó de les sancions a l'Iran, però no hi ha acord sobre Síria, i el botó de reset amb Rússia s'ha fet malbé de nou. Ja era prou explícit sentir-li dir a ella mateixa, com a resum de la seva gestió, que havia visitat 112 països i que havia volat un milió de milles.

En el seu descàrrec cal admetre que Obama és un sol que eclipsa totalment els seus satèl·lits, i la política exterior s'ha pensat i dictat des de la Casa Blanca. Ni Obama és Nixon, ni Hillary ha estat Kissinger.

Qualsevol altre polític amb aquest resum estaria caient en l'oblit d'una daurada jubilació entre els camps de golf de Florida, però no pas ella. Perquè Hillary no és qualsevol altra política. És una estrella de la política. "Ja era una figura mundial", la va definir Obama en l'entrevista conjunta quan va explicar per què la va escollir.

A la seva capacitat personal (els que l'han vist treballar de prop coincideixen que és enormement intel·ligent, treballa incansablement i té un tracte cordial) s'hi afegeix una simpatia personal, una eloqüència i unes taules de més de vint anys de ser a l'aparador que la fa aparèixer molt per sobre de la mitjana.

Hillary no és la dona de Bill, ni tan sols la secretària d'Estat de Barack. Hillary és Hillary, una mena d'estrella que baixa les escales de l'avió amb una personalitat tal que sembla que arribi la presidenta. Una ambaixadora perfecta, l'encarnació ideal d'Amèrica per refer la reputació internacional dels EUA després de les guerres i desaires de Bush, i resoldre centenars de petites crisis abans que es fessin més grans.

Hillary compleix els requisits d'un candidat a la presidència: sobradament preparada i amb capacitat d'agradar. Perquè agradar és la clau en una societat en què els ciutadans som cada vegada més consumidors que dipositaris de la sobirania nacional. Els polítics que aspiren a ser elegits es comporten cada vegada menys com uns gestors i més com una marca. Especialment als Estats Units, on els partits no són tant la marca que són a Europa, i el factor persona del candidat pesa. Hillary desprèn intel·ligència, categoria, simpatia i, a més a més, és la dona presidenta que encara no ha arribat a la Casa Blanca. Per tot plegat tothom creu que el comiat de divendres no va ser un epíleg.

Obama, l'americà corrent

Agradar. Això és el que ha intentat Obama amb la foto que ahir va penjar la Casa Blanca del president disparant al plat, en una estona de lleure a Camp David. Agradar als milions d'americans consternats per Newtown però que tenen una arma a casa i no se'n volen desprendre. Ser com l'americà corrent, que té una arma i és responsable. Poder demostrar que ell també ha disparat alguna vegada. La marca Hillary és tan potent que algú estaria disposat a assegurar que ella mai no hauria penjat una foto com aquesta.