D'Hèlsinki A Nicòsia
Jeroen Dijsselbloem, l'holandès de nom impronunciable que presideix l'Eurogrup, va admetre poc després d'estrenar-se com a ministre de Finances dels Països Baixos que quan va arribar a aquest sanedrí que -en teoria- regeix els designis de la moneda única es pensava que "això anava del nord i del sud: del nord fent les coses bé, el sud amb problemes, i el nord, més o menys, imposant mesures i programes als del sud". Ho admetia així de clar. Amb la incorrecció pròpia de qui se sent que confessa una maldat compartida. Amb una candidesa que si no estigués tan carregada de prejudicis fins i tot podria semblar innocent. Però Dijsselbloem tampoc anava tan desencaminat.
Després de dues setmanes marcades pels dubtes de l'Eurogrup i per les declaracions contradictòries de l'holandès sobre qui ha d'assumir part del cost del rescat a Xipre i a d'altres sistemes bancaris en fallida, el futur de l'illa viurà ara un segon acte lluny de Nicòsia i de Brussel·les. Aquest abril el futur de Xipre s'ha de discutir a Hèlsinki, Berlín i Copenhaguen. En tres Parlaments que amenacen de vetar els 10.000 milions d'euros d'ajut que la UE està disposada a posar per als bancs xipriotes.
Angela Merkel sap des de fa mesos que Xipre s'ha convertit en un problema polític per a ella. La tardor passada un informe secret del servei d'intel·ligència exterior alemany ja va advertir la cancellera que els milions d'euros dels contribuents europeus que es destinessin al salvament del sistema bancari xipriota estarien beneficiant en realitat empresaris, oligarques i mafiosos russos, que han invertit diner il·legal en aquest paradís fiscal mediterrani. Des d'aleshores, Merkel viu una rebel·lió en el si del seu partit per defensar el rescat, i el desafiament de la socialdemocràcia, que, en plena cursa electoral, ha anat desplegant una llista de condicions indispensables per oferir el seu suport a l'acord que tant va costar d'arrencar a Brussel·les.
Blanqueig de diners
Per intentar calmar els ànims dels més reticents, la Comissió Europea es va treure de la màniga una nova auditoria sobre el blanqueig de diners a Xipre, que podria acabar provocant l'efecte contrari. D'entrada, sembla una broma de mal gust que Brussel·les necessiti encara una auditoria sobre aquestes pràctiques, quan fa anys que sap que l'illa exerceix de bugaderia de fortunes sospitoses. I encara pot indignar més que pretengui acontentar danesos, alemanys i finlandesos amb un informe fet a corre-cuita (va començar el 20 de març i, en teoria, s'ha d'enllestir en només onze dies) i que, a partir d'entrevistes personals amb les autoritats del país, dictamini la fiabilitat dels més de quaranta bancs xipriotes i dels seus fons milionaris.
Alemanys, finlandesos i holandesos van aconseguir imposar que els grans dipositants dels bancs xipriotes paguessin també pel rescat, i els carrers de Nicòsia van vestir la seva ràbia de germanofòbia. Cada nou debat parlamentari per aprovar un rescat europeu se li ha anat complicant a Angela Merkel, i aquest cop encara no té la majoria necessària que salvi el pla xipriota. Potser sí que tot va de nord i sud, però sobretot va d'incomprensió mútua. El rescat de Xipre no està tancat.
