Front per trencar el monopoli dels populars a la UE
Socialistes i liberals fan pinça per desbancar els conservadors de la presidència de la Comissió
Brussel·lesEl Parlament Europeu és més divers que mai i, per tant, són més veus les que han d’arribar a consensos per avançar. D’entrada, el fet que hi hagi més diversitat dins l’hemicicle comportarà que els futurs pactes es construeixin sobre uns fonaments més movedissos. Però hi ha qui ha sabut veure-hi una finestra d’oportunitat. Socialdemòcrates i liberals han començat a bastir aliances amb el clar objectiu de desallotjar el Partit Popular de la Comissió Europea, on fa tres legislatures que ocupa la presidència. A més, l’hegemonia popular s’havia convertit en monopoli els últims cinc anys, perquè els presidents de la Comissió, del Consell i del Parlament havien sigut de la família conservadora. Emmanuel Macron, com a gran líder liberal europeu, i Pedro Sánchez, erigit com a nou negociador en cap dels socialdemòcrates, ja han començat a treballar-hi. Sánchez es va reunir amb líders liberals i socialistes de Bèlgica, els Països Baixos i Portugal.
La pugna per repartir-se els principals càrrecs de la Unió Europea va començar oficialment ahir i es preveu que s’allargui fins al juliol. En un sopar dit informal dels vint-i-vuit caps d’estat i de govern dels països de la UE van començar a posar damunt la taula opcions, però sobretot van discutir el mètode, perquè no hi ha consens sobre la manera d’escollir els càrrecs. Fins al 2014 l’elecció del president de la Comissió es cuinava entre els líders a porta tancada, i s’acabaven triant persones, sovint dites buròcrates, completament desconegudes per al conjunt dels europeus.
Però aquest sistema generava profundes crítiques per dèficit democràtic i posava en evidència el paper estèril de l’Eurocambra. Per això, davant la contínua caiguda de la participació en les eleccions i el creixement de l’euroescepticisme, el 2014 l’Eurocambra va impulsar el sistema de candidats oficials o spitzenkandidaten, que suposava que cada partit de l’Europarlament presentava un candidat principal o oficial a presidir la Comissió Europea. És d’aquesta manera com Jean-Claude Juncker va ser escollit president, malgrat que no va estar exempt de crítiques per la gestió de tot el procés i la falta de transparència. Entre els més crítics amb aquest sistema hi ha els que s’han convertit en tercera força de l’hemicicle, els liberals de l’ALDE (on ara se suma el Renaixement de Macron), que rebutgen el sistema si no va acompanyat de les llistes transnacionals.
La discussió sobre el mètode
Abans de la reunió de caps d’estat i de govern, els presidents dels grups polítics del Parlament Europeu es van reunir per intentar consensuar una posició, que va ser únicament demanar als líders que respectessin el sistema del candidat oficial, malgrat no poder proposar-ne cap de concret per la falta de majories. Ara bé, després del sopar d’ahir, no queda clar que es torni a respectar aquest mètode. En cas que s’opti per no escollir un dels candidats oficials, s’hauria de tenir garantit el suport de l’Eurocambra, perquè és una majoria de l’hemicicle la que ha de ratificar el candidat.
Aquest és un dels punts que hauran de dirimir els socialistes i els liberals per aconseguir fer efectiu aquest front. Els líders socialistes, per boca de Pedro Sánchez, fan pinya amb el seu candidat oficial, l’holandès Frans Timmermans, perquè donen suport al sistema de candidats de l’Eurocambra. I Sánchez defensa que el seu és el perfil idoni justament per construir consensos entre altres formacions polítiques com els liberals i els Verds, i fins i tot amb el PP europeu.
Equilibris i proporcionalitat
El mateix Macron va pronunciar el nom de Timmermans, a l’entrada del Consell, com un dels possibles candidats vàlids per presidir la Comissió Europea. Tot i això, va deixar clar que no volia parlar de noms sinó “del projecte europeu”. La seva família política va presentar molts candidats però qui més punts té és l’actual comissària de la Competència, Margrethe Vestager, un perfil potent a Brussel·les que també podria generar consens entre liberals, socialistes i populars, que hauran d’arribar a acords perquè el front encapçalat per Sánchez i Macron no suma prou ni comptant amb els Verds i l’esquerra unitària. Però al Consell, si els líders d’aquestes dues famílies se sumen al dirigent grec d’esquerres Alexis Tsipras, són 15 dels 28 estats membres. Com va recordar ahir l’actual president del Consell Europeu, Donald Tusk, cal majoria qualificada.
Ahir es va discutir el mètode amb la mirada posada en el relleu de Jean-Claude Juncker, però també han de proposar un relleu per a la presidència del Consell Europeu, un per a l’alta representant de la UE i un per al Banc Central Europeu. Després també caldrà escollir els càrrecs intermedis, les vicepresidències i els ministres de la Comissió, amb els quals s’intentarà, segons van repetir ahir els líders, aconseguir una representativitat tant pel que fa a la diversitat política de l’Eurocambra com pel que fa als equilibris geogràfics, demogràfics i, sobretot (un aspecte en què hi ha consens), de gènere. Encara no hi ha hagut cap presidenta de la Comissió Europea i caldria que hi hagués paritat en els càrrecs: dues dones i dos homes. Per això es preveu que no hi hagi noms oficials damunt la taula fins a la cimera de finals de juny. També es pronostica una negociació dura que enfrontarà no només famílies polítiques, sinó també institucions, perquè l’Eurocambra exigeix que s’escolti la seva veu, mentre que els líders intenten fer equilibris de poders.
