Europa topa amb els límits de l'austeritat

BarcelonaEl nou primer ministre italià, Enrico Letta, ho ha repetit aquesta setmana a totes les grans capitals europees: "S'han de prendre mesures ja. No podem esperar fins al 2014". Europa necessita començar a créixer, i els ciutadans -castigats per l'atur i per les profundes retallades en l'estat del benestar- han de veure "senyals que els permetin recuperar la confiança i l'esperança", reclamava Letta a Brussel·les.

Després de mesos en sordina, el debat sobre els límits de l'austeritat s'ha convertit en un clam, fins al punt que la setmana passada el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, admetia per primer cop que no es poden imposar sacrificis tan durs amb la ciutadania visceralment en contra.

La recessió de la zona euro serà pitjor aquest any del que Brussel·les havia previst. "L'atur massiu i la debilitat crònica de les inversions empresarials han sublevat la gent contra aquesta bogeria d'aplicar l'austeritat de manera sincronitzada en una economia deprimida", retrata Simon Tilford, del Centre for European Reform de Londres. La pressió política sobre la cancellera alemanya, Angela Merkel, augmenta, i nous factors importants acaben d'entrar en el debat europeu.

Contrapès

Un nou equilibri de forces a la UE intenta doblegar el rigor alemany

L'arribada d'Enrico Letta al govern d'Itàlia ha reforçat el front dels que reclamen més estímuls econòmics. Ha estat "un debut" europeu "sense complexos d'inferioritat", escrivia aquesta setmana el diari italià La Stampa . El front París-Roma torna a ser una realitat. Dimecres François Hollande i Enrico Letta reclamaven mesures urgents per atacar la sagnia de l'atur, augmentar els crèdits del Banc Europeu d'Inversions i accelerar la unió bancària, que Alemanya va endarrerint.

El politòleg britànic Olaf Cramme desconfia, però, que aquesta nova retòrica porti canvis profunds. "Angela Merkel no està sola -recorda Cramme-. Un terç dels països de la UE continuen convençuts que el camí de l'austeritat és el correcte". Tot depèn que França i Itàlia vulguin enfrontar-se a Alemanya i, segons aquest analista del socialdemòcrata Policy Network, no tindran "prou coratge".

Alternativa

Els països que reclamen estímuls econòmics compren temps

La caixa comuna està buida. La capacitat d'impulsar mesures d'estímul econòmic és molt limitada perquè la Unió Europea preveu aprovar un pressupost per als pròxims set anys fins i tot inferior a l'actual. Així que els experts coincideixen que l'únic marge per relaxar la pressió sobre les economies més dèbils de l'euro és allargar-los el termini per sanejar les seves finances públiques, com farà la Comissió Europea amb l'objectiu de dèficit espanyol el 29 de maig.

"L'eurozona necessita un gran canvi de direcció, no només comprar temps -adverteix l'economista Simon Tilford-, però si francesos, italians i espanyols s'uneixen per encarar-se a Berlín molts alemanys se sentiran agredits". El mateix Durão Barroso reconeix que l'amenaça política més greu que pesa avui sobre la Unió són els prejudicis que enfronten els països rics amb la perifèria.

Legitimitat

L'euroescepticisme amenaça el futur immediat de la UE

El Sud està dolgut pel cost social de les retallades. Al Nord pesa el victimisme dels que creuen que l'Europa pròspera està pagant la factura de la sortida de la crisi. El descontentament s'ha traduït en protestes al carrer, fracassos electorals per a tots els governs que han aplicat la tisora i un augment -tant al nord com al sud- de l'euroescepticisme, que es pot acabar consolidant com la força que aglutini el vot de càstig en aquesta Europa de l'austeritat a les pròximes eleccions europees, que se celebraran d'aquí un any just. Fins i tot el president del Consell, Herman van Rompuy, admetia la setmana passada que molts dels passos endavant en la integració política i econòmica que ha fet l'eurozona en la crisi plantegen dubtes sobre la seva legitimitat. "No hi ha cap mena de control democràtic sobre la troica ", li replicava l'eurodiputada portuguesa Elisa Ferreira.

Els electors europeus senten que no han escollit directament els que els imposen els sacrificis econòmics. Europa comença a ser percebuda com un problema i no pas com la solució.