Escenaris belgues
L’extrema dreta flamenca ha ressuscitat. Ha tornat a l’escena política belga per recuperar una bona part de l’espai i del discurs antiimmigració que els nacionalistes de la Nova Aliança Flamenca (N-VA) els havien manllevat per convertir-se en la primera força política del país. Bèlgica s’ha instal·lat, altre cop, en un nou escenari impossible, en una contínua fractura territorial a càmera lenta, però imparable i constant, entre dues comunitats que no només parlen llengües diferents sinó que, a més, voten majories oposades. I així han d’aconseguir formar un nou govern federal. Valònia, la regió francòfona, és socialista. A Flandes, al nord, la dreta nacionalista i l’extrema dreta van arrasar a les eleccions de diumenge passat.
Dimecres el líder del xenòfob Interès Flamenc (Vlaams Belang) va travessar les portes del Palau Reial per mantenir una audiència amb el monarca en la ronda de converses prèvies a les negociacions per formar govern. Era la primera trobada oficial del rei amb un representant de la ultradreta des del 1936. Aleshores Leopold III, l’avi de Felip, va rebre Leon Degrelle, fundador d’un partit nazi i col·laboracionista de les SS durant la Segona Guerra Mundial i protegit durant dècades pel règim de Franco, que li va concedir la nacionalitat espanyola, la qual cosa va evitar que l’extradissin fins que va morir a Màlaga el 1994.
“Informar-se no trenca cap cordó sanitari”, escrivia el diari belga La Libre Belgique, sempre fidel a la Corona. Els vint minuts d’entrevista, però, van provocar la primera tempesta política d’unes negociacions que encara havien de començar.
Bèlgica és, precisament, el país originari del cordó sanitari contra l’extrema dreta. Va ser un dels primers socis de la UE que va haver de fer front a la victòria a les urnes d’una formació xenòfoba (el Bloc Flamenc -Vlaams Blok-, declarat “racista” per un tribunal belga) durant la dècada dels 80 i els 90. Però la veritable victòria dels antecessors de l’actual Interès Flamenc va ser canviar el marc mental. Normalitzar la barreja del discurs antiimmigració amb l’exaltació identitària flamenca. “Hi ha una realitat a Flandes que no podem negar”, admetia aquests dies el president sortint de la regió de Brussel·les, el socialista Rudi Vervoort.
La realitat és que Bèlgica s’encamina cap a un nou bloqueig a l’hora d’aconseguir relligar un govern federal impossible, i que el líder de la N-VA, Bart de Wever, no descarta, a Flandes, una coalició amb una extrema dreta que al seu ideari racista hi ha sumat ara l’enduriment del discurs contra els drets de les dones.
L’objectiu és la divisió. La constatació d’unes fronteres polítiques i mentals insalvables que acabarien justificant la implosió d’un país eternament condemnat a un trencament que els belgues no volen -segons l’enquestes- i profundament recosit, sobretot per la presència de les institucions europees a Brussel·les. La nit electoral, però, Bart de Wever va anunciar que l’hora del confederalisme havia arribat. Fa temps que el nacionalisme flamenc no parla de trencar Bèlgica. El debat no va aparèixer en cap moment durant la campanya electoral ni en les prioritats de les agendes polítiques del nord. Segons l’N-VA, el país s’acabarà “evaporant” -diuen- per la força de l’erosió.
Bèlgica torna a la provisionalitat. Però, com ja ha demostrat la seva història recent, l’estabilitat del país tampoc depèn de si té govern o no.
