Erdogan a Berlín
Merkel i Erdogan han optat per la realpolitik. La necessitat mútua s’ha imposat a la tensió dels últims anys. La malmesa economia turca, el xoc polític amb els Estats Units i una oposició interna que ja s’estén als feus tradicionals d’Erdogan obliguen el president turc a buscar noves maneres de marcar perfil. Erdogan va aterrar ahir a Alemanya per intentar refer línies de contacte amb Berlín i, de passada, amb la Unió Europea. Per a la cancellera Merkel tampoc és fàcil. Europa va lligar el seu destí a Turquia quan li va donar la clau de la crisi migratòria del 2015.
És la primera visita oficial de Recep Tayyip Erdogan a Berlín des del 2014 -tot i que n’hi ha hagut d’altres pel mig, que el govern alemany va viure com un acte de desafiament-. Els turcs són la comunitat immigrant més gran d’Alemanya, i gairebé la meitat dels 3 milions de turcs censats tenen la ciutadania d’aquest país. Però la campanya electoral pel referèndum constitucional que va investir Erdogan de poder absolut va ser el cop de tensió definitiu entre els dos països. La gira europea del president turc per mobilitzar la diàspora, les seves crítiques a la UE i l’atac contra el govern de Berlín, amb referències al nazisme, van ser el cop de gràcia definitiu. Tot i això, més del 60% dels turcs d’Alemanya van votar a favor de les reformes d’Erdogan i això va agreujar els dubtes del govern alemany sobre la seva política d’integració. Tal com planteja Marc Pierini, analista del Carnegie Europe, ¿com podia ser que els turcs que vivien en una democràcia liberal desitgessin que els seus compatriotes visquessin en una autocràcia?
Una transformació profunda
Aquella por continua present. Els últims episodis de protestes a Chemnitz, amb exhibicions xenòfobes i grups neonazis campant per aquesta ciutat de Saxònia, furguen encara més en la ferida de la transformació profunda que viu la societat alemanya. La mateixa cancellera ho reconeixia fa pocs dies: Alemanya i la UE tenen molt a perdre si l’economia turca s’enfonsa. De moment, la lira ha perdut un terç del seu valor i la inflació ja arriba al 18%. Les empreses alemanyes -Bosch, Mercedes, Siemens- presents a Turquia tremolen. Però fins avui el govern de Berlín es nega a plantejar cap ajuda financera a Turquia.
A mesura que l’autoritarisme d’Erdogan ha anat creixent, el govern alemany ha apujat el to de la denúncia contra la repressió policial i judicial a l’oposició política turca i els mitjans de comunicació crítics. Hores abans de començar aquesta visita de tres dies, amb tot, Erdogan reclamava en un article publicat a la premsa alemanya la col·laboració de Berlín en la persecució de la secta gulenista, a qui el president turc acusa d’estar al darrere de l’intent de cop d’estat del 2016. Ara Merkel i Erdogan s’han de veure les cares. El president turc sap que l’hostilitat retòrica i la confrontació l’enforteixen internament. Merkel és conscient que la carta del futur comunitari de Turquia, en aquests moments, està morta i enterrada. Però amb Trump jugant en contra, Erdogan necessita refer ponts a Europa, i el primer intent passa per Alemanya.
