Electró Macron
Després de les abraçades, els petons i els copets a l’esquena entre Emmanuel Macron i Donald Trump, el president francès ha parlat a Washington dels valors europeus. Ho ha fet davant el Congrés dels Estats Units de la mateixa manera que també ho va fer la setmana passada al Parlament Europeu d’Estrasburg. La defensa d’un “multilateralisme fort” i de la lluita contra el canvi climàtic a Washington; el desafiament dels equilibris de poder actuals i la denúncia contra “el nacionalisme egoista” a l’Eurocambra.
Macron és l’estadista que fa de pont entre la Unió Europea i la Casa Blanca per intentar salvar l’acord nuclear amb l’Iran; i és l’europeista convençut que es permet alertar contra l’ambient de “guerra civil” que viu una Unió fracturada pel populisme i per uns governs il·liberals que la tensionen des de l’interior.
Macron és oratòria i és programa. Darrere el moment “de gran transformació” que imagina no hi ha només altura de mires europeista sinó també un objectiu personal de superar la gran coalició de populars i socialdemòcrates que controla la política comunitària per convertir el seu projecte En Marxa en un nou referent europeu. El president francès va per lliure i és ja un líder polític en precampanya de cara a les europees de l’any que ve.
A Macron li agraden els gestos però, de moment, la seva refundació de la Unió Europea no passa del titular. “No vull formar part d’una generació de somnàmbuls que ha oblidat el passat”, deia Macron a Estrasburg. Però, un any després de la seva arribada al poder amb la promesa de transformar França i Europa, continua topant amb l’oposició de les inèrcies i dels interessos d’una bona colla d’estats membres de la Unió.
L’economia alemanya va bé. Amb els seus superàvits històrics i amb la confiança que cap peça es mourà sense el consentiment de Berlín, Angela Merkel -una vegada més- fa de fre de les aspiracions franceses. Amb els britànics fora del debat polític, el primer ministre holandès, Mark Rutte, s’erigeix en el contrapès de l’Europa del nord a l’integracionisme de Macron. L’Europa Central i de l’Est desconfia d’una Unió flexible que els podria convertir en membres de segona fila del club comunitari. La gran reforma macronista corre el risc d’encallar.
De moment, Berlín i París s’han compromès a presentar, a finals de juny, una proposta conjunta per a la reforma de la zona euro. Però les seves visions estan tan allunyades que ja s’intueix des d’ara que serà una proposta de mínims. Ni ministre d’Economia per a l’eurozona ni un pressupost especial que simbolitzi la voluntat de solidaritat entre països que comparteixen moneda. Berlín i els seus aliats tradicionals durant la crisi (els Països Baixos, Àustria o Finlàndia) s’hi oposen.
Buscant aliances
Què en quedarà de la gesticulació a la Casa Blanca o de les promeses refundadores d’aquell passeig de la victòria davant la piràmide del Louvre, la nit electoral, amb l’himne d’Europa com a banda sonora? De moment, Macron parla amb uns i altres. Espera a Berlín. Busca aliances a l’est i al sud de la Unió. Juga a la política exterior més enllà dels amics, però els resultats encara s’han d’escriure.
La hiperactivitat reformista del president francès continua en fase de desplegament. “L’Europa que protegeix” els ciutadans -i que, a més de l’eslògan de la refundació macronista, havia de ser també l’antídot contra el populisme- no aconsegueix, per ara, materialitzar-se en cap canvi real de polítiques.
