Determinada, resistent: “Una dona fotudament difícil”

L’autoritat política de May ha quedat feta miques i duri el que duri el seu lideratge, és temps de descompte

Theresa May va clavar dilluns una puntada de peu a la pilota ajornant la votació sobre el pacte del Brexit que va acordar amb la Unió Europea (UE) el 25 de novembre i els molts problemes que se’n derivaven. Ahir va estar a punt de pagar-ne el preu i, de fet, n’ha sortit tocada de mort.

Quan May va arribar a Downing Street el juliol del 2016 -després que Cameron, amb la seva dimissió, deixés el país enmig de la crisi política més greu des de la intervenció militar al Canal de Suez (1956)- ho va fer enmig d’una certa admiració dels votants conservadors del Middle England. Era la segona dona que ocupava el poderen un món de taurons. Moltes virtuts havia de tenir. Entre d’altres se’n va destacar la determinació, la capacitat de treball, el passat conservador amb més de quaranta anys de militància i servei al país.

“Brexit significa Brexit”, va ser la més famosa de les seves frases després de ser coronada, sense l’oposició de cap rival. Però dos anys i mig després, ja no se sap què vol dir, si és que algú ho va saber mai, més enllà de proclames populistes: “Recuperació dels nostres diners, de les nostres fronteres i de la sobirania”.

En tot aquest temps el país s’ha consumit en un debat estèril en l’origen del qual hi ha tres factors: la crisi econòmica del 2008, les polítiques d’austeritat imposades pel govern de David Cameron i la incapacitat tradicional del Regne Unit per integrar la immigració, no ja la de l’est d’Europa que arriba el 2004, amb l’ampliació de la UE, sinó la que ho fa les dècades immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial. May, cal dir-ho, es va guanyar la fama de crear un “ambient hostil” amb la immigració durant els anys 2010-16 com a ministra d’Interior.

El que ahir va viure el Regne Unit és el corol·lari del despropòsit engegat per Cameron quan va convocar un referèndum que no havia preparat en un moment en què clavar una puntada de peu al cul de l’establishment després de molt de patiment econòmic era temptador i lògic. I més en un país amb una molt problemàtica relació amb el continent, que, com se sap, està sempre aïllat de les illes Britàniques per una espessa capa de boira al canal de la Mànega.

No és estrany que Cameron, a diferència dels altres tres ex primers ministres vius -John Major, Tony Blair i Gordon Brown, tots partidaris de quedar-se a la UE-, estigui amagat sota les pedres i no gosi sortir ni a respirar. Ahir, però -i de manera excepcional-, va fer una piulada en què demanava el vot per a May. Potser com a única mostra de mala consciència davant la seva imperdonable frivolitat, que li ha valgut el títol honorífic de pitjor primer ministre de la història del Regne Unit.

May en va prendre l’herència, de tot plegat. En comptes d’enfrontar-se als radicals del seu partit que volen un Brexit dur -i que el poden aconseguir- per raons ideològiques, per aprofundir en el camí neoliberal que pretenen marcar com a sortida de la crisi, es va afanyar a activar el mecanisme de sortida de la UE sense haver consensuat amb el seu propi partit, ni amb l’oposició, quina és la millor manera de satisfer -malgrat tot- el gran error d’haver convocat el referèndum de l’any 2016.

Un any després, com acostuma a fer una primera ministra que té fama de no escoltar ningú, va avançar les eleccions. Va ser una decisió que només va consultar amb ella mateixa, mentre passejava amb el marit per les muntanyes de Gal·les durant la Setmana Santa. En comptes de reforçar la seva majoria, la va perdre. Pendent avall i ja sense frens.

Fins que dilluns va decidir suspendre la votació de l’acord del Brexit, es deia de May que era una dona molt determinada. En paraules del diputat més veterà de la Cambra dels Comuns, Ken Clarke, exministre de Thatcher i de Cameron: “És una dona fotudament difícil”. Però després d’haver-se humiliat un munt de vegades davant la Cambra, l’última dilluns, quan va dir que s’havia adonat de les “preocupacions” que causaven als diputats alguns aspectes del pacte de divorci amb la UE, només es pot dir que és una dona tossuda que s’ha negat a veure les evidències. I les evidències mostraven de fa mesos que la ruta que seguia -l’anomenat pla de Chequers - no obtindria el vistiplau de la majoria dels membres del Parlament. De la determinació al patetisme hi ha un pas. De la tossuderia a l’estupidesa, un altre. May els ha completat amb molta celeritat. Tot i la relativa victòria que ahir va aconseguir, la premier té encara una tasca molt difícil després de Nadal: aconseguir fer aprovar el seu pla de divorci.

Ministres del govern que ahir li van donar suport ja demanaven també canvis significatius en el text pactat amb la Unió. Impossible!

L’autoritat política de May ha quedat feta miques. Duri el que duri el seu lideratge, és temps de descompte. És pragmàtica i sabia a què s’exposava quan va cavalcar sobre el cavall salvatge del Brexit. L’objectiu ha estat sobreviure dia rere dia i la meta ara és el 29 de març del 2019, quan el Regne Unit sortirà de la UE. Després podrà marxar a casa amb la satisfacció dels deures fets.

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF