David Noguera, president de MSF: "El que ha passat amb l''Open Arms' i l''Ocean Viking' és un vodevil de vergonya"

L'entitat reclama un mecanisme permanent europeu de desembarcament dels nàufrags

David Noguera, president de la secció espanyola de Metges Sense Fronteres (MSF), valora per a l'ARA l'última crisi de l''Ocean Viking', minuts després que hagi rebut l'autorització per desembarcar a Malta 365 nàufrags rescatats entre el 9 i el 12 d'agost.

Alleujats?

Estem satisfets d'haver fet aquests rescats i tenim ganes de fer-ne més. Però el nostre cas i el de l''Open Arms' ens deixen una sensació de fatiga. Des de l''Aquarius', cada com que hem fet un rescat ha sigut un drama, amb solucions cada com més ocurrents. Els vaixells de rescat estem atrapats en un laberint burocràtic i polític que és un vodevil de vergonya col·lectiva. No pot ser que un fiscal italià hagi de pujar a bord d'un vaixell per autoritzar un desembarcament. Cal un mecanisme europeu coordinat, segur, estable i previsible que ens permeti desembarcar immediatament els rescatats i evitar-los més patiments innecessaris. Un mecanisme el més ràpid possible i en què els seus drets, i la seva dignitat, siguin respectats.

Però diversos governs europeus semblen haver declarat la guerra a les ONG de rescat al Mediterrani central. Salvini no està sol.

Sí, ara per a ells ens hem convertit en part del problema, i crec que això mereix una reflexió. Salvini ens tracta com a enemics de manera histriònica. Però el paper del govern espanyol també ha estat molt trist. Pedro Sánchez hauria d'explicar la transició del que diu al seu llibre, que la decisió d'acollir l''Aquarius' va ser la més important de la seva vida, i les declaracions d'aquests dies de Carmen Calvo, quan va dir que l''Open Arms' no tenia permís per rescatar. I el que s'ha arribat a dir des de l'oposició. Tot plegat demostra la mediocritat d'una classe política que és incapaç de trobar solucions.

¿No és estrany per a una ONG com Metges Sense Fronteres dedicar recursos a rescatar persones al Mediterrani per portar-les a Europa? ¿Això no ho haurien de fer els governs europeus?

I tant. Per a nosaltres és molt contradictori treballar a Europa. Som societat civil organitzada que treballem allà on els governs no arriben. Que això passi a la República Centreafricana es pot entendre, amb un govern molt feble i una situació molt complicada. Però haver de destinar els nostres recursos a Europa se'ns fa molt complicat. Digui el que digui el ministre Ávalos, les ONG hem de prendre decisions molt difícils cada dia. I la més difícil és saber que si destinem recursos a una cosa els deixem de destinar a una altra i deixem molta gent enrere. Els governs europeus han passat de la col·laboració a la confrontació amb les ONG que treballem al Mediterrani central perquè volen amagar el problema. Però nosaltres som tossuts i estem acostumats a tenir equips evacuats, aturats a les fronteres: estem acostumats que els governs ens bloquegin, la novetat és que ara es tracta de governs europeus.

¿Tenen por que l''Ocean Viking' també sigui bloquejat?

Ens preocupa, com ens va preocupar que el govern espanyol tingués bloquejat l''Open Arms' durant quatre mesos. Nosaltres vam perdre l''Aquarius' perquè cap país ens volia donar bandera i ara hem tornat amb un altre vaixell de pavelló noruec. Com deia abans, som tossuts. Si continuem a Síria o l'Afganistan, on ens bombardegen els hospitals, no ens aturaran amb multes o immobilitzant els nostres vaixells.

Tot el focus mediàtic se'n va als vaixells de rescat, mentre que davant les costes de Líbia s'enfonsen pasteres probablement cada dia. ¿No estem fent entre tots un xou mediàtic que obvia el problema real?

Nosaltres dediquem el 99% dels recursos als països d'origen i només un 1% als rescats. Vivim amb la contradicció que ens agradaria canviar el món, però només arribem fins on arribem. I som molt conscients que a cada decisió que prenem deixem gent enrere. Com quan obrim un projecte al Iemen i en deixem de fer un altre. Però estem convençuts que el que fem està radicalment bé i el fet que no podem canviar les coses no treu cap valor al valor humà de cada una de les vides que salvem.

¿I el mes que ve on seran l''Ocean Víking' i l''Open Arms'?

Aquesta és la pregunta del milió. El que hem d'intentar és que no s'imposi el silenci. S'està imposant un discurs desacomplexat, que va començar criminalitzant els mateixos refugiats (només quatre anys després que de la solidaritat que va desencadenar la foto del nen Alan Kurdi ofegat en una platja de Turquia) i que ara criminalitza les ONG.

Els xenòfobs els titllen de negrers. Però molta gent pensa que si no hi hagués ONGs no hi hauria pasteres. 

Abans de parlar cal informar-se. Perquè no es tracta de si la truita de patates ha de portar ceba o no: parlem de vides humanes. I si algú s'interessa realment per informar-se bé, veurà que no hi ha cap, cap, correlació entre la presència d'ONGs i la gent que es tira al mar. No hi ha efecte crida, el que hi ha és un efecte fugida que és imparable.

El ministeri de Transports italià immobilitza l''Open Arms' per diverses deficiències

ARANWS20190823_0050 L''Ocean Viking': "No sabem quant aguantarem"

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF