Cinc anys sense Mandela, el llibertador dels sud-africans

JohannesburgAvui fa cinc anys Nelson Mandela moria als 95 anys a casa seva a Johannesburg. La notícia va ser rebuda amb emoció als cinc continents. Milions de persones de tot el món van mostrar el seu reconeixement per Madiba, com se’l coneixia pel seu nom tribal. A casa, multitud de sud-africans de totes les races es van llançar al carrer. Més que plorar la pèrdua celebraven la seva vida. Uns cantaven i ballaven cançons espirituals negres. D’altres encenien ciris i enganxaven els dibuixos dels seus nens als murals d’homenatge que s’alçaven espontàniament pels racons de tot el país.

Amb motiu de l’aniversari, l’ARA torna als escenaris d’aquelles escenes per saber com els seus veïns recorden Mandela, l’artífex de la Sud-àfrica democràtica i el primer president negre del país, i com commemoren la seva mort.

Al vessant oest del centre de Johannesburg, la capital financera sud-africana, encara es conserva l’edifici on Mandela va obrir la primera firma d’advocats negres de Sud-àfrica. En aquest barri es va establir fa més de cent anys el primer Chinatown de la ciutat, i encara queden oberts alguns restaurants i comerços regentats per xinesos. A la zona també tenen els seus negocis nombrosos comerciants musulmans de la minoria índia sud-africana, que reivindiquen amb orgull la relació pròxima que Mandela va tenir sempre amb figures destacades de la seva comunitat. “Sempre ens va tractar com a germans, i alguns dels seus millors amics van ser indis”, diu a l’ARA un d’aquest comerciants, que avui mostrarà el seu respecte per Mandela a les seves oracions. Cert, d’ascendència índia era Ahmed Kathrada, condemnat per traïció en el mateix judici en què Mandela també va ser condemnat a cadena perpètua, i junts van complir sentència a Robben Island.

Barri de mansions

Mandela tenia la residència més al nord, entre mansions amb jardí i prop d’una de les sinagogues de la ciutat. Va viure la seva última etapa al barri de Houghton i va morir el 5 de desembre del 2013. Durant dies i dies d’aquell estiu austral, els seus carrers plens d’arbres van deixar enrere la calma habitual per rebre tots els que volien dir-li adeu a Mandela. Davant de la casa, famílies de totes les procedències deixaven pedres pintades amb missatges d’agraïment a l’home que va portar la concòrdia a Sud-àfrica. Des d’aquell moment les pedres es van renovant amb nous missatges. Ashton Griffins, d’ascendència anglesa, i els seus dos fills en posen de noves mentre la mare explica als dos nens qui va ser l’home a qui han vingut a retre homenatge. “Tenia moltes raons per odiar els blancs, però quan més ho necessitàvem ens va deixar clar que érem benvinguts i teníem un lloc a la nova Sud-àfrica”, diu Griffins abans de pujar al luxós cotxe familiar.

El districte de Sandton és conegut com la milla d’or de l’Àfrica. Aquí tenen la seu algunes de les empreses més poderoses, i hi viuen alguns dels més rics del continent. El centre comercial de Sandton és sinònim d’èxit i opulència, i el seu espai principal porta el nom de Nelson Mandela. “Aquest país no hauria sigut el que és sense la seva aposta per la reconciliació i la democràcia”, declara molt a prop de l’estàtua de Mandela que domina aquesta plaça interior l’emprenedor negre Thabo Hlongwane.

Situat a només cinc quilòmetres de Sandton, Alexandra és un dels assentaments de barraques més insalubres del país. Pels seus carrers passegen amb llibertat les cabres i baixen les aigües tèrboles de les cases sense canalització. Allà hi va viure el jove Mandela quan va arribar a Johannesburg, i encara hi viuen milers de sud-africans per als quals la igualtat davant la llei no els ha suposat sortir de la misèria. Molts dels veïns d’Alexandra mostren la seva desil·lusió amb la situació del país, però pocs culpen Mandela de l’estat desastrós de l’educació i els nivells altíssims d’atur que pateixen. “Ell va fer el que havia de fer, però a molts dels que van venir després només els ha interessat fer-se rics”, diu una dona de cinquanta anys que ven panotxes al carrer.