Chávez, omnipresent a les escoles veneçolanes
La figura del ‘comandante’ és admirada i recordada constantment a les aules
Enviada especial a CaracasEl primer que un veu quan aterra a l’aeroport de Caracas és un gran cartell publicitari a l’entrada de la terminal que diu: “Veneçuela, cinquè lloc al món amb més matrícules universitàries”. La Constitució veneçolana, aprovada el 1999 amb el comandant Hugo Chávez al poder, estableix que l’educació és obligatòria al país dels 0 als 16 anys. És a dir, tots els nens han d’estar escolaritzats i, a més, de forma gratuïta.
El col·legi El Llanito és un dels molts centres educatius públics que hi ha a Veneçuela. Està situat al barri de Petares, una zona humil de l’est de Caracas, i té 774 estudiants de primer a sisè grau d’educació primària. Al vestíbul de l’escola hi ha un petit mural dedicat a Chávez, amb una llegenda que diu “Coneixent i recordant el comandant” i diverses fotografies en què apareix somrient el que va ser president de Veneçuela entre el 1999 i el 2013.
“L’escola realment va millorar molt amb Chávez”, assegura la seva directora, Reina Simonelli, que fa 26 anys que treballa al col·legi i afirma que ella millor que ningú pot explicar l’evolució del centre educatiu: es van fer reparacions a l’edifici, es van pintar les grades del pati amb els colors de la bandera veneçolana, es van començar a regalar motxilles escolars i fins i tot petits ordinadors portàtils a cada un dels alumnes, i es va llançar una nova i acolorida edició de llibres de text, la Col·lecció del Bicentenari, que els alumnes continuen utilitzant encara actualment. Tots els llibres indiquen a la primera pàgina que Chávez és el “comandant suprem de la revolució bolivariana” -paraules textuals- i estan plens de referències a Simón Bolívar, presentat com el gran alliberador de l’Amèrica Llatina.
“Chávez volia que no només els nens rics tinguessin un portàtil”, afirma la directora per justificar que es repartissin ordinadors a tots els nens de 8 a 12 anys. No obstant això, admet, des de fa uns tres anys no han tornat a veure cap portàtil més, ni tampoc motxilles escolars. Ara a l’auditori del col·legi regalima aigua per una de les parets a causa d’una fuita, i als lavabos els nens agafen aigua d’un bidó amb un petit recipient de plàstic per poder rentar-se les mans. No hi ha aigua corrent.
A la classe de quart, els alumnes, vestits amb uniforme -polo de color blanc i pantalons blaus-, segueixen atents les explicacions de la professora fins que la directora entra a l’aula. Llavors tots es posen drets, disciplinats, i diuen a l’uníson: “Bon dia”. A la classe del costat, de cinquè, un grup de sis escolars fan una exposició davant la resta dels seus companys sobre les riqueses de Veneçuela. Reciten la lliçó de memòria, de vegades a batzegades. “El president Chávez va fer un pla perquè aprofitéssim la llum del sol i Veneçuela no fos tan pobra. Però com que ningú li va fer cas, ara estem d’aquesta manera”, exposa un dels alumnes, d’11 anys. Des del març els talls en el subministrament elèctric són habituals a Veneçuela. El nen segueix explicant: “Per això ara hem d’estalviar energia elèctrica. Per exemple, és millor utilitzar un televisor normal que no pas una pantalla de plasma”, detalla, mentre la professora assenteix amb el cap.
Matrícules universitàries
Mariella Azzato, que és vicerectora administrativa d’una de les universitats públiques de la capital veneçolana, la Simón Bolívar, no sap si és cert això que diu sobre la matrícula universitària el cartell publicitari que hi ha a l’entrada de la terminal de l’aeroport de Caracas. “Però no m’estranyaria que ho fos. Ara entra a la universitat qualsevol”, etziba. El govern de Chávez va eliminar l’examen d’admissió a les universitats i, segons Azzato, els alumnes que ara arriben a les aules de la Simón Bolívar no tenen la preparació necessària. “Si en una classe de 200 estudiants només n’aproven quatre durant el primer any de carrera, vol dir que alguna cosa falla”, assegura.
Olga Ramos, representant de l’Assemblea d’Educació -un col·lectiu format per experts i professors-, és encara més explícita: “Que hi hagi educació obligatòria a Veneçuela no vol dir que els estudiants surtin de l’institut amb coneixements. Els programes d’estudis no són complets ni rigorosos, i una part de la formació té un component ideològic”, afirma. A això cal afegir-hi que molts professors se n’han anat del país i hi ha assignatures que ni s’imparteixen per falta de personal docent.
La Mariana és una adolescent de 15 anys i pell morena que cursa tercer de batxillerat, i corrobora que ella mateixa s’ha trobat amb aquest problema. Dels quinze professors que hi havia inicialment al seu institut, només en queden set, explica. Durant tot el curs no ha fet ni una sola classe de física o química, i només algunes de llengua castellana, perquè simplement no hi havia cap mestre que pogués impartir aquestes assignatures. Amb tot, l’any que ve ella cursarà quart de batxillerat i aspira a estudiar a la universitat.
La Universitat Simón Bolívar ha començat a fer cursos d’anivellament, és a dir, cursos per ensenyar als estudiants coneixements que ja haurien d’haver adquirit a l’institut i que no tenen. Mariella Azzato diu que no els queda més remei si no volen condemnar els alumnes al fracàs: això, diu, o fer els ulls grossos i regalar els títols universitaris.
