Campanya alta en odi i baixa en il·lusió
PeriodistaLa política americana és un riu que baixa contaminat d’odi, i els americans, que en beuen l’aigua cada dia als abeuradors de Facebook, o de la Fox o de la MSNBC, han après a odiar l’adversari polític.
L’odi no és nou en la vida política dels Estats Units, i els dos germans Kennedy assassinats, l’un quan era president (1963), l’altre durant les primàries (1968), en són les proves més doloroses. Però ara l’odi s’ha socialitzat per via digital. No cal prémer el gallet sinó fer clic al like. No cal disparar bales sinó missatges que regirin l’estómac i el cervell i aconsegueixin fer diana en el seu objectiu: convertir l’odi en por.
Comparin aquestes dues seqüències:
2008. Falta un mes per a les eleccions Obama/McCain. Míting del candidat republicà. Una dona s’aixeca i diu que té por que Obama sigui president perquè és àrab. McCain, disgustat, li agafa el micròfon i fa que no amb el cap: “No, senyora. No, senyora. Obama és un pare de família decent. El que passa és que hi tinc desacords profunds en temes fonamentals, però no ha de tenir cap por que sigui president”.
2016. Falta un mes i mig per a les eleccions. Primer debat electoral
Trump: “Si guanyo, ordenaré al meu secretari de Justícia que nomeni un fiscal especial per investigar la seva situació, perquè mai abans hi ha hagut tantes mentides”.
Hillary: “Doncs és fantàstic que algú amb el caràcter de Donald Trump no estigui a càrrec de la llei al nostre país”.
Trump: “Perquè vostè estaria a la presó”.
EL VERÍ DE L’ANTIPOLÍTICA
Trump, l’incivil, misògin, racista i narcisista Trump, no ha aparegut com un bolet en la vida americana. I no em refereixo només a la seva oferta del 2012, de cinc milions de dòlars a entitats socials si Obama ensenyava el seu certificat de naixement. Parlo de la verinosa poma de l’antipolítica que els republicans han estat mossegant durant anys. Abraçats a la frase de Reagan del 1981, “el problema és el govern”, el Partit Republicà s’ha anat inclinant cap al recurs del descrèdit dels impostos o de (Déu no ho vulgui!) l’autoritat federal del president que pot impulsar una llei de sanitat pública. En les paraules de Trump sobre els mexicans hi ressonen els discursos del Tea Party en què ja parlava de murs o deportacions.
Trump ha sigut el fruit nascut en les terres regades per l’aigua de l’odi, enriquit amb el fertilitzant de la seva popularitat televisiva, la seva reputació de milionari envoltat de dones en vestit de bany, els efectes de la deslocalització industrial i l’obscenitat dels amics de Hillary a Wall Street. Trump ha sigut el borni que ha regnat sobre rivals encara més fluixos que ell a les primàries republicanes, un partit que fa molt de temps que no té un fons d’armari presentable perquè parla per obeir els grups d’interessos i donar gust a l’Amèrica que mai no es traurà el passaport. Sarah Pallin o Donald Trump, heus aquí el que el partit de Lincoln té reservat avui a l’Amèrica del segle XXI.
MILLOR PRESIDENTA QUE CANDIDATA
De Hillary, després de dues campanyes presidencials, potser cal concloure que serà més bona presidenta que candidata. No ha aconseguit transformar en energia popular la il·lusió per la històrica arribada de la primera dona al Despatx Oval, ni ha arrossegat amb la força del canvi amb què Obama va embadalir el món el 2008, probablement perquè Hillary no té el perfil d’agent de canvi (més enllà del poderós efecte gènere). Li pesa la imatge de professional sense vida més enllà de la política, que complirà pulcrament amb les seves funcions (si sap separar els servidors de correu públic i personal).
Hillary, derrotada pels Obama el 2008, els ha demanat ajuda el 2016. Costa saber com es diu el candidat demòcrata a la vicepresidència, però tothom ha vist com Michelle Obama s’ha convertit en la veu revelació que ha parlat de respecte per les dones.
Ha sigut una campanya que ha abocat més odi al riu. I no pararà: Trump està a punt per cantar victòria o empastifar-ho tot, com un mal perdedor. Serà publicitat de franc per als seus negocis.
