OBSERVATORI DE L’EST

Budapest 1956 plana sobre Europa

El tancament del diari progressista hongarès Népszabadság per part dels seus propietaris del grup oligàrquic MediaWorks -just una setmana després d’haver-lo comprat, el 30 de setembre- conté tot un missatge d’alerta per a qui des de l’esquerra -irrellevant- cregui que el govern de Viktor Orbán és un túnel del qual s’acabarà sortint a través de les urnes. La dreta ultraconservadora, que des del 2010 ocupa dues terceres parts dels escons del Parlament de Budapest, és la fundadora d’un règim que se sent l’únic dipositari de les essències nacionals d’Hongria. És per això que el tancament del Népszabadság té una gran càrrega simbòlica i històrica: és tot un passar comptes. Aquest diari, el més influent en esferes socialdemòcrates i liberals, havia sigut l’òrgan del partit comunista refundat per János Kádár -li va posar Partit Socialista Obrer Hongarès- per reflotar el país després de la revolta antisoviètica de l’octubre i el novembre del 1956 aixafada a sang i foc pels tancs del Kremlin. Népszabadság neix, doncs, en ple daltabaix i humiliació d’Hongria. I és per això que es pot dir, i intuir, que treure’s del mig aquest diari, fer-lo desaparèixer, és per al règim d’Orbán una gran satisfacció. Sobretot perquè, posats a distingir les ànimes del 1956, Viktor Orbán segur que s’identifica més amb la dels escamots ultranacionalistes devots de Miklós Horthy -el regent aliat dels nazis- que no pas amb la dels comitès de fàbrica autònoms i socialdemòcrates. I encara menys amb el primer ministre i líder de la revolta, el comunista reformista Imre Nagy, finalment executat pels soviètics. Per a Viktor Orbán, només ell i el seu règim han rescatat Hongria per a la història. Però la història és impredictible i la litúrgia de commemoració dels 60 anys del 1956 no li serà a Orbán del tot còmoda. Li caldran malabarismes retòrics per conjugar aquell passat ensangonat pels tancs russos amb un present en què el president rus, Vladímir Putin, és un dels seus millors aliats. Però Orbán sap que Putin no és gens aliè a la tragèdia del 1956. Un dels caps kagebistes de l’ara president rus va ser Vladímir Kriuixkov -president i organitzador del cop contra Gorbatxov l’estiu del 1991-, que en l’escenari del 1956 apareix com l’home del KGB que des de l’ambaixada de l’URSS a Budapest mou els mecanismes de la repressió i de l’arribada dels tancs.

¿Qui podia albirar sis dècades després de la tragèdia que a Budapest hi hauria un govern que barra el pas a refugiats tan trinxats com aquells hongaresos que el 1956 travessaven la frontera austríaca? ¿I com s’ha de pair que el vot, les urnes, tan anhelats aquells anys de dictadura, siguin posats per plebiscitar l’exclusió de persones? I tot això sense perdre de vista que va ser un govern hongarès -encara comunista- el que el setembre del 1989 va tallar les filferrades de la frontera amb Àustria perquè hi passessin els alemanys que fugien de la RDA. I és que per arribar al 1989 abans va haver d’haver-hi un 1956 amb Nikita Khrusxov condemnant Stalin mentre Hongria i Polònia se li escapaven de les mans. El 1956 va ser considerat l’any del rearmament moral que engega la construcció europea. Seixanta anys després podríem estar celebrant-lo satisfets de l’enfortiment dels valors que van aconseguir revoltar milers de persones en plena Guerra Freda. No ens imaginàvem que recordaríem el 1956 amb Viktor Orbán quasi regnant a Budapest, el Népszabadság suspès i Europa lliscant cap a la desesperança.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF