Brexit, el somni del poder militar

LondresAhir es va posar de manifest una altra de les nombroses fantasies del Brexit quan el ministre de Defensa britànic, Gavin Williamson, va revelar els futurs plans d’expansió militar que pretenen convertir el Regne Unit que surti de la Unió Europea (UE) en un nou o renovat actor militar global, “amb unes forces armades més fortes i preparades per utilitzar el poder dur” en un món cada vegada més polaritzat. El Brexit, va dir Gavin Williamson, ha de ser molt més que “l’eslògan d’un Regne Unit global”.

Segons el ministre, les forces armades “representen el millor d’aquesta Gran Bretanya global en acció” per evitar quedar supeditada a les potències internacionals.

En una conferència pronunciada al think tank dedicat a la defensa i la seguretat Royal United Services Institute (RUSI), Williamson va anunciar que enviaria a mitjà termini l’únic portaavions que de moment té la Royal Navy, l’ HMS Queen Elizabeth, a la zona de l’Àsia i el Pacífic per defensar els interessos britànics en un territori on la presència militar de la Xina és cada vegada més aclaparadora. Sense esmentar aquest país explícitament, el ministre va acusar Pequín de “saltar-se el dret internacional” amb la construcció de set illes artificials, que són bases militars, aèries i navals. La Xina ha aprofitat set esculls reclamats per les Filipines a l’arxipèlag de Spratly per convertir-los en fortaleses insulars, en un intent per dominar les cada vegada més disputades aigües del mar de la Xina Meridional. Els EUA han liderat fins ara la resposta militar a aquests moviments de la Xina. Ara Londres vol contribuir a l’espectacular militarització de la regió amb la construcció d’una nova base militar, la primera de les dues que posarà en marxa després que s’hagi fet efectiva la sortida de la UE. L’altra se situarà al Carib.

Retallades

L’anunci, qualificat de propagandista per l’oposició, xoca amb la realitat més crua del pressupost que té el ministeri de Defensa, amb un forat en els comptes de 180.000 milions de lliures per renovar equipament. De fet, l’esmentat portaavions no podrà fer-se a la mar fins al 2021. Quan ho faci, dels 36 aparells que podria dur a bord, només n’hi haurà un terç -avions lleugers de combat F-35-, que encara que seran tripulats per oficials britànics i navegaran sota la Union Jack, seran un préstec de l’aviació dels EUA.

Les crítiques de l’oposició també han assenyalat que des del 2010 el pressupost de Defensa ha caigut en 9.000 milions de lliures. El laborisme s’ha oposat durament a la despesa de cent mil milions en la renovació de la flota Trident de submarins nuclears.

Ignorant tots aquests factors, i d’altres de geoestratègics fonamentals -com ara que el Brexit no té res a veure amb la defensa del Regne Unit i sí, en canvi, amb la necessitat d’establir una bona i sòlida relació comercial amb la Xina-, la retòrica utilitzada pel ministre en la seva conferència va ser grandiloqüent: de posat imperial, de quan el Regne Unit dominava els mars de tot el món o de quan els tories van envair Egipte amb França i Israel en la crisi de Suez (1956), que va acabar en desastre i amb la retirada forçada pels Estats Units i l’URSS del canal.

“Hem d’estar preparats per demostrar quin és l’alt preu de tenir un comportament agressiu. I hem d’enfortir la nostra capacitat de resistència. Parlar-ne, però fallar a l’hora d’actuar, posa en risc la nostra nació, que pot ser vista com un simple tigre de paper”, va dir Williamson en una conferència qualificada per alguns comentaristes britànics d’“absurditat”. La del Brexit.

May rebutja la unió duanera proposada pels laboristes

Sense sortida en el laberint del Brexit. Ahir es van reunir a Brussel·les el negociador de la Unió Europea, Michel Barnier, i el ministre britànic Stephen Barclay. Va ser una trobada cordial que va acabar en no res perquè les demandes de Londres -en el pitjor dels casos, posar un temps límit a la garantia sobre la frontera d’Irlanda- no són acceptades per la Unió. En el front intern la primera ministra, Theresa May, tampoc es decideix a fer un moviment decisiu. Tot el contrari. Ahir va escriure al cap laborista, Jeremy Corbyn, dient-li que no podia acceptar la seva petició d’integrar-se a una unió duanera. La pressió dels brexiters no la deixa moure’s. Amb tot, va anunciar més converses amb Corbyn. Avui May posarà al dia el Parlament sobre la negociació. Però tothom ja sap què hi dirà. I la votació clau s’ha traslladat a finals de mes.