Boris Johnson, un trumpista a Downing Street

El seu llenguatge colorista inclou termes com 'xaperos' dedicat als homosexuals i 'bústies' a les dones amb burca

Per fi Boris Johnson ho ha aconseguit. Des que era un cadell de la classe alta però no aristocràtica del Regne Unit, quan passejava la seva personalitat expansiva de nen de casa bona per Eton i Oxford, i jugava a ser president del Parlament de Westminster en tant que president del Sindicat d'Estudiants d'Oxford, o quan formava part de l’elitista Bullingdon Club –societat d'antics alumnes d’Eton, coneguda per les seves festes plenes d’alcohol i pels actes vandàlics que cometien–, que esperava creuar un dia la porta de Downing Street com a primer ministre.

El somni s’ha fet realitat i aquest dimecres, després que Theresa May vagi a veure la reina i li presenti la dimissió, prendrà possessió del càrrec. S'acaba el somni i, probablement, comença el malson. Una mica com la seva primera dona, Allegra Mostyn-Owen, va definir –després del divorci– la relació que van mantenir durant els sis anys de matrimoni: "La boda va ser el final de la relació més que no pas el començament".

Al primer matrimoni en va seguir un altre, dues setmanes després del divorci, que es va acabar definitivament l'any passat després de molts alts i baixos i alguns escàndols. Fruit del segon matrimoni amb Maria Wheeler, Johnson és pare de quatre fills. I encara en té un altre, de legalment reconegut, arran d'un afer extramatrimonial durant el 2009 amb Helen Macintyre. La identitat d'un sisè fill no s'ha provat mai, encara que l'afer va arribar a judici.

La tria Johnson –de 55 anys– com a primer ministre pot ser el final accelerat de la seva sorprenent carrera política, plena d'alts i baixos com la seva vida personal. Johnson ha arribat al seu màxim nivell d’incompetència i és qüestió de temps que ho demostri. D'oportunitats per fer-ho, no n'hi faltaran; i l’únic avantatge amb què compta és que a l’oposició laborista la competència no sembla gaire més ben qualificada.

Ja abans de ser oficialment el nou líder del Partit Conservador, la setmana passada el Parlament va votar en contra del govern de May preveient que el futur 'premier' pugui suspendre les funcions dels Comuns per forçar una sortida de la Unió Europea sense acord. Ni tan sols havia sigut oficialment escollit, i ja li han llançat un advertiment.

Però Johnson ja té les claus de Downing Street i el destí del Regne Unit és a les seves mans. Per a un caràcter sovint descrit, a més de caòtic, de capriciós i infantil, i poc atent als detalls, bromista i alhora iracund, divertit però no metòdic, llest i intuïtiu, no és una feina qualsevol.

A la pràctica, amb Johnson el trumpisme s’instal·la definitivament a Downing Street, potser amb una mica més de cultura i una mica menys de barroeria que la del president dels Estats Units. L’emparenta amb Trump que va començar a fer-se extremadament popular al Regne Unit quan va aparèixer per primer cop al programa de televisió 'Have I got news for you'. Aquella primera actuació (1996) li va valdre més tard ser nomenat presentador. Posteriorment es familiaritzaria amb les càmeres.

Naixia una estrella que, fins aleshores, es reduïa als estrictes cercles polítics i periodístics, i a la classe alta londinenca. Una estrella d'aparença excèntrica per als estàndards polítics britànics: cabells salvatges, desmanegat en la manera de vestir, de gestos exagerats, amb balboteig i murmuris quan parla, moviments de braços i mans com si fossin aspes de molins…

Johnson també és igual de malparlat que Trump. En la recent disputa que va mantenir amb la seva companya Carrie Symonds, enregistrada per un veí alertat per la virulència de la baralla, se'l va captar dient: "Aparta't del meu puto portàtil". A tothom se li pot escapar una paraulota, d'acord. Però Johnson és conegut per l'ús d'un llenguatge colorista que pot arribar a ser ofensiu. En els seus textos sempre ha fet un gran desplegament d’enginy i de recursos metafòrics.

Als seus lectors del 'Daily Telegraph', on fins ara predicava setmanalment cada dilluns per un sou anual de 265.000 euros –als quals haurà de renunciar pels molts menys de 167.000 que s’embutxacarà com a 'premier'– se'ls adreçava sovint dient-los 'My friends'. Als homosexuals, en canvi, no té inconvenient d'anomenar-los 'bumboys' –xaperos–, i de les dones musulmanes que porten burca n’ha dit que semblen "bústies" o "lladres de bancs".

És racista, doncs? Durant la campanya de les primàries s’ha justificat dient que, "de tant en tant, cau una mica de guix del sostre", una manera subtil de dir que la gent s’estima els polítics que parlen de manera directa i diuen les coses pel seu nom. Però l’insult és una altra categoria.

D’aquí a indicar,  com acaba de fer el president nord-americà amb quatre congressistes nord-americanes en relació amb el seu origen, que tornin a casa els fills dels pakistanesos nascuts al Regne Unit hi pot haver un gran salt. Però, malgrat els continus menyspreus sobre l'Islam que Johnson ha etzibat al llarg de la seva carrera política, una afirmació semblant se'n cuidarà prou de dir-la explícitament. Entre altres raons perquè ell mateix té arrels familiars a Turquia: el seu besavi, Ali Kemal, va ser un periodista que va exercir el 1909 de ministre de l’Interior durant els últims dies de l’Imperi Otomà. En parla sovint per destacar la seva barreja de sang i de cultures.

Paradoxes i canvis en la societat britànica

Quan s’escrigui la història dels convulsos anys del Brexit al Regne Unit, i com s’hi va arribar, caldrà parar atenció també a les notes a peu de pàgina. Són detalls que, llegits junts l'un rere l’altre, mostren el canvi experimentat al país fins a situar-lo al lloc on és ara.

Boris Johnson, el tot just escollit nou primer ministre britànic, nascut a Nova York en el si d’una família britànica acomodada, va arribar al Parlament de Westminster l’any 2001 com a relleu d’un dels grans defensors de la continuïtat de Londres a la Unió Europea (UE), Michael Heseltine, exministre de Margaret Thatcher que encara ara lluita desesperadament perquè es convoqui un segon referèndum que pugui capgirar la situació.

I quan en els pròxims dies i setmanes Johnson vagi a Brussel·les per intentar renegociar l’acord de divorci amb la Unió, tornarà a una ciutat que coneix prou bé. El primer cop que hi va anar tenia nou anys. El seu pare, Stanley Johnson, va ser un dels primers euròcrates britànics que Londres va enviar a treballar a la Comissió, després que el Regne Unit s’unís al club europeu al 1973.

Johnson encara tornaria a Brussel·les el 1989 com a corresponsal per al 'Daily Telegraph', moment en què va començar el veritable enlairament del personatge. Tenia 24 anys. És allà on es va estrenar en la pràctica d'un euroescepticisme de guerrilla basat en les mentides i exageracions mentre informava dels ets i uts de la Comissió Europea. I si abans, el 1987, va ser expulsat del 'Times' per haver falsificat una citació d'un historiador, Colin Lucas, el seu propi padrí, al 'Telegraph' tot allò li va servir per reforçar la seva carrera com a columnista polític, primer, i com a polític, després. Al cap i a la fi, com recordaven George Parker i Sebastian Payne fa alguns dies al 'Financial Times', esmentant un amic del ja 'premier', es va adonar que "als periodistes no els aixequen estàtues" i va optar per canviar de feina.

Exageracions o falsedats?

El periodisme britànic sobre Brussel·les era, fa vint-i-cinc anys, reverencial, curós i ensopit. Johnson va triar una alternativa: l’espectacularitat i l’escàndol. Només així s’entenen alguns textos seus. El 8 de maig del 1991 va escriure: "Itàlia no aconsegueix mesurar els preservatius", un titular que acompanyava amb l'explicació que "els buròcrates de Brussel·les han mostrat la seva llegendària atenció al detall rebutjant noves especificacions per a les dimensions dels condons", tot i les demandes de la indústria italiana per a una amplada mínima més petita. El 1992 va publicar potser la més famosa de les seves invencions per al 'Telegraph': "Pla de Delors per governar Europa". Johnson explicava una suposada conxorxa de la Comissió per anar més enllà del Tractat de Maastricht, creant una unió política i econòmica, i fins i tot un president europeu permanent.

En un documental de Channel 4 emès la setmana passada al Regne Unit, l'editor del 'Daily Telegraph' aquells anys (1986-1995), Max Hastings, afirmava: "Va treballar per a mi gairebé una dècada. Al final del seu període a Brussel·les ens van començar a arribar més i més informacions respecte al fet que Boris produïa peces entretingudes i divertides però que la relació amb la veritat era de vegades imperfecta". I al mateix reportatge, Martin Fletcher, cap d'internacional de 'The Times', assegura que "en els seus quatre o cinc anys com a corresponsal a Brussel·les, virtualment va crear el periodisme euroescèptic": "Va ser impossible durant més de vint-i-cinc anys escriure res de positiu a la premsa britànica sobre la UE. I més que ningú, Boris va crear aquest to".

Malgrat tot, en el moment d’esdevenir diputat en substitució de Heseltine el 2001, Johnson no era el 'brexiter' radical en què, per interessos estrictament personals –com una manera de segar l’herba arran dels peus del llavors primer ministre, David Cameron, i com a via d'aspirar a Downing Street–, es va convertir fa poc més de tres anys.

Johnson és poc més que un 'brexiter' oportunista. L'experiodista del 'Telegraph' Sonia Purnell, companya de Johnson a la redacció de Brussel·les i autora del llibre 'Just Boris: A tale of blond ambition', assegura que "la cosa realment estranya de Boris Johnson és que és un polític sense polítiques": "No estic segura que sàpiga què vol fer amb el poder, només que vol el poder". I per aconseguir-lo farà el que calgui. També trair els amics.

Pocs dies abans que el febrer del 2016 anunciés en un article al 'Times' que donaria suport al Brexit, n'havia escrit un altre per al 'Telegraph', que mai es va arribar a publicar, en què afirmava: "Penseu en la Gran Bretanya. Penseu en el futur. Penseu en el desig dels vostres fills i nets de viure i treballar en altres països europeus, vendre-hi productes, fer amics i, potser, trobar-hi parella. Realment voleu que la Gran Bretanya surti de la UE? És un mercat al costat nostre, preparat per ser més explotat per les companyies britàniques. La pertinença a la UE sembla una quota petita per tot aquest accés. Per què hem de mostrar-nos tan determinats a girar-li l'esquena?" Ho va revelar l'octubre del mateix any el periodista del 'Times' Tim Shipman.

I si l'arribada a l'alcaldia de Londres, el 2008, i la reelecció del 2012 són vistes com el moment de l'esclat de la seva màxima popularitat política, amb una Jocs Olímpics heretats del govern municipal i estatal laborista,  l'aposta pel Brexit quan encara era alcalde de la ciutat va ser el pas més agosarat que va fer i que, tres anys després, l'ha dut a Downing Street. I, com sempre en la seva carrera, amb alts i baixos. 

A partir d'aleshores, els esdeveniments es van precipitar encara més. Hi va haver una campanya del referèndum plena de mentides –la més famosa, la dels 350 milions de lliures a la setmana que en lloc d'anar a Brussel·les serien invertits al Sistema Nacional de Salut (NHS)–, el terratrèmol del Brexit i la dimissió de David Cameron, la candidatura fallida de Johnson a la successió i el seu rescat per part de Theresa May nomenant-lo, inesperadament, ministre d'Afers Estrangers. I el penúltim gest, la dimissió per oposar-se al pla de May i, després de la renúncia de May, l'anunci de la seva nova temptativa a accedir al número 10 de Downing Street. 

Com també assegura la periodista Sonia Purnell, Johnson és un camaleó, un supervivent. Avui ha nascut el primer ministre Johnson, número 77 de la llista de caps de govern britànics. Caldrà veure si el bufó Boris també l'acompanya durant el seu mandat. I, sobretot, quant de temps aguanta atrinxerat a Downing Street.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF