Blaus i vermells

Llegir el tuit de Donald Trump, escrit en majúscules i amb exclamació, en què exigeix que s’aturi el recompte de vots és una barreja estranya entre la rebequeria i l’autocràcia digital. És un desafiament al sistema electoral i a l’alternança de partits, gairebé una crida insurreccional als més de 68 milions de nord-americans que l’han votat convençuts que, 4 anys de confrontació, una pandèmia i 230.000 morts després, Trump mereix seguir a la Casa Blanca. Llegir el mapa dels Estats Units postelectoral -encara en confecció- també diu alguna cosa més. Els republicans s’han convertit en un partit estrany que està a punt d’haver de decidir si està disposat a sacrificar-se “sobre l’altar de Trump”, en paraules d’un històric assessor del partit. Però els demòcrates -amb una presidència per la mínima en una situació d’excepcionalitat màxima- també demostren que han de tornar a aprendre a llegir el país que hauran de governar.

Biden heretarà un país enverinat, dividit, amb problemes racials i distàncies socials. Un país preocupat pel seu futur i on la confiança en el govern federal està en mínims històrics. Un país de murs. De murs d’empatia, com els anomena la sociòloga Arlie Hochschild en el seu llibre Extraños en su propia tierra (incursió personal en els Estats Units del Tea Party i el trumpisme). Són els murs que impedeixen comprendre una altra persona, barreres d’indiferència i fins i tot d’hostilitat cap als qui pensen o viuen una realitat diferent.

Reconciliació política

Fins i tot abans de reclamar oficialment la victòria, Joe Biden ja va sortir dimecres a la nit a parlar de recosir el país. El pròxim president està obligat a identificar on hi haurà marge per buscar acords. La reconciliació no pot ser només retòrica, ha de ser política. És interessant veure com, segons el Pew Research Center, republicans i demòcrates coincideixen en la necessitat que el govern federal gestioni les amenaces a la salut pública, ajudi a rebaixar la pobresa, gestioni el sistema d’immigració i reforci l’economia. Tant els estats vermells (que voten republicà) com els blaus (que voten demòcrata) ho han fet des de la vulnerabilitat i la incertesa sobre el futur. Ho han fet aferrats a la seva visió del món. Des d’unes barreres que transcendeixen Donald Trump i la “lògica de destrucció que s’inicia quan la caiguda del tirà sembla gairebé segura”, escriu Judith Butler. El que queda són dos partits en transformació.

Els demòcrates ja no poden recórrer a l’excusa de la ingerència estrangera que va desestabilitzar la campanya de Hillary Clinton el 2016. La demografia del país està canviant. Han perdut vot entre les minories, com van perdre el vot dels treballadors del Cinturó de l’Òxid, que es van sentir abandonats. També els republicans fa temps que s’han allunyat del centre social per lliurar-se al discurs antielit i a l’estratègia de la confrontació partidista. Els Estats Units viuen un canvi polític profund que no només pateix l’estrès d’un possible relleu hostil i enfangat d’un Trump immers en una batalla personal, sinó també un crit d’alerta demòcrata, perquè, a còpia de menysprear el seu rival i els que el voten, els blaus s’han allunyat del seu propi electorat.