Acord amb el Regne Unit per al període de transició del Brexit

Brussel·lesEncara falten molts serrells per negociar i la qüestió de la frontera d’Irlanda continua oberta, però el Regne Unit i la UE van aconseguir tancar ahir -després de setmanes de bloqueig- un acord per al període de transició. Són els 21 mesos que passaran entre que el país abandoni políticament la UE, el 29 de març del 2019, fins que es faci efectiva la desconnexió, el 31 de desembre del 2020.

L’anunci era important, sobretot de cara a les empreses que temien les conseqüències d’un no acord per al període de transició. En els 21 mesos d’aquest període, el Regne Unit ja no serà un estat membre de la UE, però mantindrà l’accés al mercat únic i a la unió duanera. I el període servirà per tancar la negociació sobre la futura relació amb relativa calma i permetre que empreses i administracions es puguin preparar per a la desconnexió definitiva.

Pas decisiu

De fet, ahir la posada en escena va ser molt diferent de la de l’última vegada, en què el negociador europeu, Michel Barnier, havia sortit sol a la roda de premsa per explicar que les negociacions no avançaven i per llançar un ultimàtum a May. Ahir Barnier va sortir al costat del seu homòleg britànic, David Davis, per enviar un missatge de tranquil·litat. Per deixar clar que, malgrat la tensió de les últimes setmanes, les converses van endavant. L’acord sobre el període de transició “és un pas decisiu”, va dir Barnier.

La UE ha aconseguit imposar, una vegada més, les seves condicions, ha demostrat qui mana en les negociacions i ha deixat clara la posició de debilitat del Regne Unit. El govern de Theresa May ha cedit en la majoria de qüestions clau. En primer lloc, el temps que durarà el període de transició. El Regne Unit proposava que durés dos anys, però la UE tenia clar que Londres havia de desvincular-se del tot del club europeu a finals del 2020 per una qüestió pràctica: el 2021 comença un nou marc pressupostari multianual. Europa s’ha sortit amb la seva.

Durant aquests 21 mesos el Regne Unit no participarà en la presa de decisions comunitàries -una altra victòria europea- i, en canvi, estarà obligat a aplicar les noves normatives. Els 27 fan una petita concessió a Londres: Brussel·les es compromet a consultar el govern britànic en normatives que afectin directament el país, com ara la política europea de pesca.

En segon lloc, la UE també ha aconseguit que Londres es comprometi a garantir els mateixos drets als ciutadans comunitaris que arribin al Regne Unit durant el període de transició que als que havien arribat abans de la data de divorci. May havia assegurat que els nouvinguts durant aquest període tindrien menys drets, però finalment també ha hagut de cedir. Londres també es compromet a respectar les decisions de la justícia europea.

Factura del Brexit

Un altre capítol que sembla tancat, tot i que ahir no en van transcendir els detalls, és el mètode per calcular la factura que Londres haurà de pagar a la UE després del Brexit en concepte dels diners compromesos en programes multianuals o en les pensions dels funcionaris comunitaris britànics. Segons Barnier, s’han acordat els paràmetres per fer el càlcul, però encara no se sap la xifra final. Podrien ser entre 50.000 i 100.000 milions d’euros.

Tot i les bones paraules d’ahir, queden sobre la taula, encara sense acord, altres temes importants, com ara el de Gibraltar. El més preocupant, però, és el de la frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord. El Regne Unit vol una frontera “tova”, sense controls de persones i mercaderies, mentre que Brussel·les amenaça amb una frontera “dura” si no s’arriba a un acord. No s’ha avançat en aquest capítol, però segons Barnier, si s’arriba a la data del Brexit sense acord, s’aplicarà el pla europeu. Londres no ho veu tan clar.