ESCALFAMENT GLOBAL

Acord de París: l’hora de la veritat

La cimera de l’ONU a Polònia és l’última oportunitat per afegir ambició i normes clares contra el canvi climàtic

El miracle diplomàtic que es va gestar a París l’any 2015, quan es va aconseguir un pacte mundial per protegir el planeta contra el canvi climàtic, afronta la seva prova de foc a partir d’avui a Polònia. La cimera de l’ONU pel clima, la COP24, que s’inaugura oficialment avui a Katowize, prop de Cracòvia, té la missió primordial d’aprovar el reglament d’aplicació d’aquell acord. És, per tant, la cimera climàtica més important des de la de París, ja que suposa una oportunitat d’or per introduir algunes imposicions i regles clares al descafeïnat text de l’Acord de París.

L’esborrany de reglament que hi ha ara mateix sobre la taula, però, no és gaire esperançador, perquè encara aposta per deixar les accions i els objectius concrets a mans de la voluntat de cada estat. Una estratègia que ja s’ha revelat que és del tot ineficaç.

La trobada arriba just després que l’IPCC, el grup de científics climàtics de l’ONU, presentés un impactant informe sobre els devastadors efectes que pot tenir un augment de 2º en la temperatura de la Terra. Els científics alertaven que només hi ha una finestra de 12 anys per poder evitar els pitjors impactes, cosa que passa per aturar l’escalfament en 1,5º. Una fita, però, que la mateixa ONU admet que està més lluny que mai després que les emissions de gasos d’efecte hivernacle tornessin a créixer i assolissin un nou rècord històric el 2017. Amb aquest panorama, els negociadors dels 196 estats reunits a Polònia fins al 14 de desembre encara han de resoldre diversos punts clau per al futur del planeta.

Elevar l’ambició

Els estats haurien de presentar plans més ambiciosos el 2020

El miracle de París no ho va ser tant: si es va assolir el consens és perquè no hi ha res al text del pacte que forci els estats a fer res. Se’ls demana només que presentin els seus plans estatals de lluita contra el canvi climàtic (els NDC: contribucions determinades nacionalment, per les sigles en anglès) i que els renovin a l’alça cada cinc anys. Tots els països van presentar els seus NDC el 2015 i l’Acord de París va entrar en vigor abans del previst, el 2016, quan el van signar un nombre d’estats suficient. Però la previsió era que entrés en vigor el 2020 i, per tant, que la primera revisió a l’alça dels NDC fos el 2025. Això hauria de canviar, sobretot perquè amb els compromisos que hi ha ara sobre la taula el món va cap a un escalfament global d’almenys 3º, segons l’ONU, i de més de 4º segons altres estudis independents.

A la cimera de l’any passat, la COP23, l’amfitrió Fiji va impulsar un fòrum de diàleg, batejat com a Talanoa (com anomenen les illes Fiji el seu sistema assembleari de presa de decisions), per debatre què cal fer per assolir el principal objectiu que fixa París: mantenir l’escalfament global per sota dels 2º i, si pot ser, de l’1,5º. D’aquest diàleg de Talanoa s’espera que a la COP24 surti un compromís perquè tots els estats presentin nous NDC més ambiciosos el 2020.

Unificar criteris

Mecanismes de transparència per a la rendició de comptes

El reglament que ha de sortir de la cimera de Polònia “hauria de fixar un sol sistema per mesurar les emissions” i la seva reducció (ara cada país fa els seus càlculs), “com a mecanisme de transparència” que permeti una rendició de comptes real, com assenyala Olga Alcaraz, subdirectora del Grup sobre Governament del Canvi Climàtic de la UPC, que participa com a observadora en les negociacions.

Cal fixar també “uns marcs temporals comuns” per als NDC, ja que avui alguns plans estatals fixen objectius el 2030, altres el 2025 i altres el 2050, sense cap concert. Alcaraz, però, està molt decebuda per com està quedant l’esborrany de reglament, ja que “encara prioritza la sobirania dels estats i ho deixa tot a la seva voluntat”. Critica especialment que “l’inventari global” d’emissions i compromisos de reducció, que l’Acord de París diu que s’ha de fer per primer cop el 2023, sembla que “es farà de manera agregada”, amb un càlcul global que només servirà per dir quantes emissions cal reduir en conjunt, però no especificarà quin estat o estats n’han de reduir més.

Garantir els diners

Els països vulnerables volen “predictibilitat” en el finançament

En totes les cimeres del clima, els diners sempre són un dels esculls principals, i Polònia no n’és una excepció. L’Acord de París estableix que els països desenvolupats aportaran 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020 per ajudar els més pobres, que són també els més vulnerables als efectes del canvi climàtic. Però ara per ara encara no estan garantits ni els primers 100.000 de l’any 2020. El reglament “ha de garantir un finançament suficient, transparent i previsible”, amb regles perquè els estats diguin amb prou antelació quants diners hi aportaran, i “es defineixi bé què és finançament climàtic, per saber si inclou o no ajuts en forma de préstec, per exemple”, apunta Jens Mattias Clausen, de Greenpeace.

Urgència en els líders

Sense els EUA, la Xina i la UE han d’assumir un lideratge creïble

S’espera que els estats reunits a Polònia prenguin nota, si pot ser per escrit, de la urgència que plantegen els científics de l’IPCC en l’últim informe, que constata les grans diferències que separen un planeta amb 2º més i el d’1,5º més. Si avui ja hem pujat 1º respecte de l’era preindustrial, per no pujar de l’1,5º calen accions dràstiques i urgents. La sortida de l’acord dels EUA, el segon país que més gasos emet, complica encara més aquesta fita i obliga la Xina i la UE (primer i tercer emissors mundials, respectivament) a assumir un lideratge més important.

“Cal veure quant control internacional sobre les seves emissions està disposada a acceptar la Xina”, deia Clausen, conscient que els mecanismes de transparència són un dels punts més difícils d’acceptar per a Pequín, “però perquè això passi cal que altres països desenvolupats es comprometin a avançar”. El representant de la CAN, xarxa d’ONG climàtiques que participa en les negociacions, va rebre positivament el nou pla de la UE, que busca la neutralitat d’emissions el 2050 perquè “porta nova ambició a la COP24”.

Els EUA seran presents a la cimera, perquè tècnicament no han sortit de l’acord. El procediment legal els obliga a esperar al 2021 per fer efectiva la marxa. I a les negociacions de l’ONU encara hi ha qui té esperances que això no s’arribi a produir pel fet que Donald Trump no surti reelegit president el 2020.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF