26/07/2019

Acord amb Mercosur i estratègia política

2 min

Qui hi guanya i qui hi perd, amb l’acord entre el Mercosur (l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai i el Paraguai) i la Unió Europea? Els experts diuen que el sector de l’automoció europeu i l’agricultura de l’Amèrica Llatina poden ser-ne els més beneficiats. Però tot està només embastat i la lletra petita de l’acord encara s’ha d’escriure. El president francès, Emmanuel Macron, continua demanant garanties del compromís del Brasil de Jair Bolsonaro amb la lluita contra el canvi climàtic. Els sectors agrícola i ramader comunitaris han deixat clar el seu malestar amb els termes del que s’ha fet públic fins ara, i entre la diplomàcia de més d’un país llatinoamericà hi ha neguit pel procés de ratificació que haurà de seguir l’acord en cada estat membre de la Unió, perquè no es pot descartar que hi pugui haver algun ensurt.

Però el pacte segellat entre els europeus i el Mercosur, vint anys després que es comencés a negociar, va molt més enllà de la revolució aranzelària que facilitarà les exportacions entre els dos blocs (i que permetrà a les empreses europees estalviar-se fins a 4.000 milions d’euros l’any, una xifra molt superior al que s’obté amb el Tractat de Lliure Comerç amb el Japó o amb el polèmic acord comercial amb el Canadà). L’acord amb el Mercosur és també un missatge polític. Una declaració de principis en plena onada proteccionista iniciada amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca el gener del 2017. També representa la consolidació de la presència europea en una regió disputada i on ja hi ha molt en joc. La Comissió ho explicitava, el mes d’abril passat, en una comunicació a l’Eurocambra sobre la relació de la UE amb l’Amèrica Llatina i el Carib. La Xina rivalitza amb la Unió com a segon soci comercial a la regió -com advertia el document de l’executiu comunitari- i s’ha convertit en el soci que més creix en importància a la zona.

Aliada o competidora?

La Xina ja és avui el segon soci comercial més important de la Unió Europea després dels Estats Units, i la UE és el primer soci comercial dels xinesos. Però malgrat aquest intercanvi bilateral, que suposa més de 1.500 milions d’euros al dia, i que Pequín s’ha alineat darrerament amb els Vint-i-vuit en la defensa del multilateralisme, la desconfiança de Brussel·les és palpable. La UE considera la Xina un “competidor econòmic” i un “rival sistèmic”, i així figura en els documents oficials. Pequín aposta pels acords bilaterals, per l’expansió de les seves empreses i la utilització de la seva necessitat de productes de consum com a pista d’aterratge en una Amèrica Llatina necessitada d’exportacions i inversions.

Washington i Pequín estan immersos en una competició pels recursos naturals, els mercats, el control de la tecnologia i les dades. Però, a diferència d’altres moments històrics bipolars, els Estats Units i la Xina són avui econòmicament interdependents a uns nivells totalment impensables entre els EUA i la Unió Soviètica de la Guerra Freda. Enmig d’aquest context, la UE s’aferra al multilateralisme, a un sistema basat en regles compartides i en la cooperació biregional. Un món cada cop més qüestionat.

stats