EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

2020: l’any clau per salvar la humanitat

Una nova cimera de l’ONU busca que els governs assumeixin la urgència contra l’escalfament global
2020: l’any clau per salvar la humanitat

La travessa de la jove sueca Greta Thunberg per l’Atlàntic en un vaixell sense emissions tenia una meta: la cimera de l’ONU pel clima que se celebrarà demà a Nova York. Com ella, milers de joves i activistes climàtics del món tenen marcada als seus calendaris aquesta Setmana pel Clima, que va arrencar divendres amb manifestacions massives en ciutats de 180 països del món. Les noves generacions són molt conscients del que s’hi juga la humanitat en aquesta cimera, molt més fins i tot que els mateixos caps d’estat i de govern que hi participen, convidats pel secretari general de l’ONU, António Guterres. Però per què és tan important aquesta cimera?

“Som en un moment absolutament crític: el secretari general de l’ONU hauria de convèncer els estats que actuïn amb urgència o ja no hi serem a temps”, alerta Olga Alcaraz, observadora veterana de les negociacions climàtiques internacionals pel Grup de Governament pel Canvi Climàtic de la UPC.

L’objectiu de Guterres és que els governs presentin nous plans de reducció d’emissions més ambiciosos. L’Acord de París els obliga a fer-ho l’any que ve, el 2020, quan tots els estats hauran de renovar a l’alça els seus compromisos estatals o NDC (Contribucions Determinades a nivell Nacional). També és l’any que hauran de fixar objectius a més llarg termini, per al 2050 i més enllà. Però, alertat per les noves evidències científiques, el secretari general de l’ONU vol que comencin a fer-ho immediatament.

Segons l’IPCC, el grup de científics climàtics de l’ONU, l’any 2020 caldria arribar al pic en les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle i començar la seva davallada per reduir-les a la meitat el 2030 i arribar a les zero emissions el 2050. És l’única manera d’aconseguir que l’escalfament global no superi els 1,5ºC. Amb els compromisos estatals que hi ha ara sobre la taula el món s’encamina cap als 3 ºC d’escalfament a finals de segle.

“L’Acord de París inclou tant el límit dels 2 ºC com el d’1,5 ºC, però en aquell moment no sabíem tan bé com ara com de perillós és aquest mig grau de diferència”, destaca la directora executiva de Greenpeace Internacional, Jennifer Morgan, en referència a l’estudi que l’IPCC va publicar l’octubre passat i que pronostica efectes devastadors després de superar els 1,5 ºC. Morgan reclama a la Unió Europea que vagi demà a Nova York amb el compromís de reduir almenys al 65% les seves emissions el 2030 (el seu compromís actual és del 40%). Les ONG climàtiques, agrupades en el Climate Action Network, reclamen als països rics que aprofitin la cimera per anunciar noves aportacions als fons d’ajuda per als països pobres, els que més pateixen els impactes de l’emergència climàtica.

El mateix Guterres intenta forçar els governs a moure fitxa, fins al punt que ha denegat l’entrada a la meitat dels líders polítics que volien parlar en la cimera perquè no aportaven compromisos prou ambiciosos, segons Climate Home News. El secretari general de l’ONU reclama als estats que eliminin els subsidis als combustibles fòssils, que deixin de construir noves plantes de carbó i que imposin taxes al carboni. Encara s’ha de veure quants països li faran cas i presentaran demà mesures tan contundents.

Decisiu

El 2020, doncs, serà un any crucial en la lluita climàtica, no només per l’obligació dels governs de proposar noves mesures, sinó també per les eleccions que al novembre decidiran si Trump segueix a la Casa Blanca o si en marxa i així els EUA tornen al camp de batalla contra l’emergència climàtica. El segon país que més CO 2 emet encara seria a temps de fer-se enrere de la retirada de l’Acord de París que va anunciar Trump de seguida que va assumir el càrrec. Malgrat que una part de l’economia nord-americana segueix caminant sola cap a la descarbonització, no es pot negar que la sortida dels EUA del fòrum climàtic ha refredat els esforços globals, perquè ha donat força als estats petroliers i ha rebaixat la pressió sobre els emergents. La Xina, el país que més CO 2 emet actualment i que està fent una forta aposta per les renovables, no renuncia encara al carbó i en els últims dies ha deixat entreveure el seu escepticisme cap a la cimera de demà, amb diverses crides als països rics perquè compleixin els seus compromisos.

“La pressió social, sobretot dels més joves, comença a ser massa gran, i jo soc optimista: crec que alguna cosa s’ha de moure i l’IPCC ha demostrat que limitar l’escalfament a 1,5 ºC és possible”, destaca la investigadora de la UVic i membre de l’IPCC Marta Guadalupe Rivera. Tot i així, considera que els famosos NDC que Guterres reclama “són només un pegat”. No n’hi ha prou amb retallar emissions d’aquest o aquell sector, diu la científica, sinó que cal “una transformació total del model econòmic i de consum perquè deixi d’estar basat en el creixement: amb els incendis de l’Amazònia el PIB del Brasil podria créixer, però això no vol dir que la riquesa del país sigui més gran”, afirma Rivera.

Xavier Rodó, científic de l’ISGlobal, és molt més pessimista i molt crític, a més, amb l’Acord de París “perquè no inclou mesures de verificació [de la reducció d’emissions] ni de penalització als estats en cas d’incompliment, sinó que tot ho deixa en mans de l’adopció de compromisos voluntaris”. “De cimeres com aquesta n’hi ha moltes i els efectes que s’han vist fins ara són nuls”, remarca.

Però l’acció dels governs és imprescindible i més urgent que mai. Tal com Greta Thunberg i els seus companys no es cansen de repetir, el que està en joc és moltíssim. Els pitjors efectes del canvi climàtic, els que podrien arribar si a finals de segle superem els 3 ºC o els 4 ºC, diu Olga Alcaraz, “potser no acabaran amb el planeta, però poden acabar amb la humanitat”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF