2K19, reggaeton i desgavell organitzatiu

PalmaEl festival 2K19, el primer dedicat a Mallorca al gènere diguem-ne musical del reggaeton, s’anunciava amb grans pretensions, però no tan grans com el fiasco que va suposar a causa d’una organització catastròfica. L’obertura de portes de la plaça de toros de Palma, que era on se celebrava el que se suposava que havia de ser un gran espectacle, estava anunciada a les tres de l’horabaixa però no es va produir fins passades les sis. Una mica abans va aparèixer a la fi a l’escenari el primer artista anunciat, Elvin DJ, que ho havia d’haver fet a les tres i mitja. Això vol dir que el públic va estar de les tres a les sis a l’exterior de la plaça, amb una temperatura de 34 graus i una humitat del setanta per cent, esperant que les portes s’obrissin sense que cap de les persones que feien de portalans o de servei de seguretat sabessin donar cap explicació coherent ni raonable. Dues al·lotes, que sapiguem, es varen acubar, i si les conseqüències de la presa de pèl no varen passar d’aquí encara se’n poden donar gràcies.

A la nota de premsa, el 2K19 es presentava així (traduïm): “des de les 16.00 fins a les 00.00 hores, els més de 10.000 assistents podran gaudir de les millors figures del reggaeton”, i anunciaven les actuacions, al llarg d’aquest horari, dels artistes -ehem- Sech, Nacho, Lunay i Chris Jeday. Com a gran culminació, la presència d’un tal Nicky Jam, promocionat amb bombo i platerets com a cap de cartell i plat fort del festival. I abans, l’esmentat Elvin DJ sortiria a fer de teloner (la frase feta sol parlar d’escalfar l’ambient, però no calia).

Bé: més de deu mil assistents són els que permet l’aforament de la plaça de toros de Palma, que només a les grades disposa exactament d’11.620 seients, sense comptar el públic que cap a l’arena. Però la realitat és que la coa que s’havia format a l’exterior del recinte no passava d’alguns centenars de persones, tal vegada una mica més d’un miler per ser generosos. En qualsevol cas, una quantitat de gent clarament insuficient per omplir la plaça. S’entén la frustració dels organitzadors, però pagar-la exposant els que sí que han acudit a rostir-se damunt una vorera no és presentable.

Tampoc ho era el caos en què es movien les persones de l’organització, perceptible per poc que un s’hi hagués de comunicar. Ningú tenia la més mínima idea de com, on i amb qui s’havia d’acreditar la premsa, i va ser així que el fotògraf Joan Mateu i un servidor vàrem ser sotmesos a un entretingut pelegrinatge que ens va dur d’una porta de la plaça a la taquilla, de la taquilla una altra vegada a la porta, d’aquella porta a una altra que es trobava en un lateral i d’aquesta una altra vegada a la primera. Això va durar una hora i mitja, temps durant el qual vàrem rebre tota casta de respostes negatives a la pregunta de qui atenia la premsa: la majoria en el to resignat de qui sap que està fent el ridícul però no sap com sortir-ne, i un parell en el to fanfarró de qui vol tapar la seva incompetència amb un afegit d’arrogància. Finalment va aparèixer un personatge que va tenir a bé fer-nos passar (sense estalviar-se el cinisme de dir que arribàvem molt d’hora i de demanar-nos que “ens portéssim bé”) i que ens va fer entrega d’una polsera que duia el distintiu de l’ staff del festival, perquè les de premsa no sortien per enlloc. No érem els únics amb problemes: davant nostre, un dels encarregats de seguretat es negava amb males maneres a deixar entrar una dona de la neteja, perquè no duia la corresponent polsera. No la duia perquè ningú la hi havia donada. No les havien donades pràcticament a ningú, tret d’alguns que per algun motiu sí que l’havien rebuda però als quals igualment se’ls negava l’accés a la plaça: era el cas d’un jove que afirmava dir-se Lof (ho va lletrejar així) i que duia una polsera que deia: “Influencer”. A uns pocs, això sí, se’ls havia permès l’entrada per una altra porta, reservada -segons es llegia en un rètol- a vips i supervips.

Els nervis i les males cares entre els membres de l’organització anaven en augment, i quan finalment es varen decidir a deixar entrar el públic (després del dos desmais esmentats), vàrem poder escoltar la frase “esto se nos va de las manos”, única cosa sensata i real que els vàrem sentir dir en tota l’estona. Les entrades vip i supervip es pagaven al preu de 50 i 70 euros, respectivament, però una vegada a dins, ningú sabia quin lloc els pertocava. Així ens ho explicava una assistent amb entrada supervip, que no tenia manera d’aclarir on es trobava l’espai suposadament privilegiat que havia pagat. “Esto escribidlo”, hi insistia. Dit i fet, senyora.

No sé què fan els assistents en festivals de reggaeton, però la calamitat era de tal magnitud que el comportament normal seria reclamar la devolució de l’import íntegre de les entrades. N’hi havia que anaven remugant i que semblaven sospesar aquesta opció, d’altres preferien oblidar les hores passades i començaven a ballar al ritme d’Elvin DJ. L’única empresa anunciada, a les grades i a la pantalla de l’escenari (un escenari gran, això sí), era Social Club Boutique, que és el nom d’una discoteca del passeig Marítim. També s’anunciava a la pantalla una pàgina web, eressocial.com, a la qual hem comprovat que s’ofereixen notícies amb titulars com aquests: “Extraña aparición extraterrestre puso en pánico a la población”, “Moto fantasma apareció de noche en carretera y asustó a miles” o “Mujer embarazada abducida por un extraterrestre”. L’Ajuntament de Palma hauria de revisar amb deteniment a qui concedeix permisos per organitzar esdeveniments multitudinaris a la ciutat. A diverses ciutats europees, altres festivals organitzats de qualsevol manera ja sabem com han acabat.