Masclismes micro, masclismes macro

Una metgessa jove que feia les pràctiques a Son Llàtzer es trobava sovint, quan feia la ronda de visites a les habitacions, amb la mateixa pregunta: “Nina, i quan vendrà el metge?”. Jove i dona, per a molts vol dir que és infermera o que fa part de qualsevol altra categoria del personal sanitari, però no pensen que pugui ser tan metgessa com un home. Per la mateixa regla de tres, també els costa que un home sigui infermer, però no els costa tant: el més difícil és que una dona sigui metgessa. El més difícil és que una dona exerceixi un paper que habitualment tenen associat als homes.

Una de les conseqüències positives de l’auge del feminisme és que ens ha ajudat (als que han volgut: al contrari del que proclamen els fatxes, el feminisme no és feminazi) a detectar tics com el de l’exemple anterior. Són el que es coneixen com a micromasclismes, que en general no responen a un masclisme militant i ofensiu, sinó a una espècie de masclisme banal, en el sentit que es troba tan inserit dins la vida quotidiana que ningú no hi para gaire atenció, o gens. Però són reveladors d’uns prejudicis, o uns motlles mentals, o unes idees tan preconcebudes que, quan es manifesten, queden diluïdes dins la normalitat. Si el nacionalisme banal és aquell que no té consciència de ser un nacionalisme (perquè considera per descomptat que exhibir els símbols nacionals propis és la cosa més normal del món), el masclisme banal és aquell que ni tan sols s’adona que és masclisme, perquè dona per fet que la seva visió del món és compartida per tothom. Aquests tics no són exclusius dels homes i també són compartits per dones, perquè ningú és immune a aquest tipus d’idees i d’imatges que, per dir-ho així, suren dins l’atmosfera. Ara bé: que hi hagi dones que també els hagin adquirit no lleva que el seu origen sigui inequívocament masculí. Patriarcal, per dir-ho amb la paraula que ha encunyat el feminisme. És a dir, són comportaments que hem desenvolupat i introduït en societat els tios, i està bé que se’ns faci notar que són allà. Molts que ens pensàvem ben cert que no érem sospitosos de masclisme ens hem trobat amb la sorpresa que dúiem aferrada més caspa d’aquesta de la que ens pensàvem. Especialment la generació que vam créixer en l’etapa dita democràtica, i que donàvem per fet que hi havia una sèrie de conviccions que estaven perfectament assentades i arrelades dins la comunitat, fins que hem descobert que no era així.

Ara bé, com que tampoc és necessari que tot sigui dramàtic en aquesta vida, en el cas concret dels micromasclismes pot ser fins i tot divertit descobrir-los, i convertir-los en motiu per riure. Per exemple: un home i una dona seuen a un bar o a un restaurant, i demanen un refresc i una cervesa. En la gran majoria dels casos el cambrer servirà la cervesa a l’home, de la mateixa manera que, a l’hora de pagar, posarà el compte també davant de l’home, quan és ben habitual que sigui la dona qui convidi (i la que begui cervesa). Si és un restaurant que doni el vi a tastar, molt habitualment també se li oferirà la copa al mascle: dins l’inconscient col·lectiu, en una paraula, l’alcohol és cosa d’homes, tal com establia l’anunci del conyac Soberano. Passa el mateix amb determinats plats: si són coents, o duen espècies o algun altre ingredient contundent, se suposa que no han d’agradar als delicats paladars de les dames.

Els micromasclismes (no tan micro, de fet) no afecten tan sols el món de l’hostaleria i la restauració, sinó també la resta de les activitats humanes, inclòs el sempre rutilant món de la cultura. Per contar una anècdota pròpia, no fa gaire vaig arribar a pensar que l’aplicació Shazam (la que diu el títol i l’intèrpret de la música que sona en aquell moment) cometia un error quan m’indicava que per la ràdio emetien peces de Beach. Vaig pensar: “Deuen voler dir Bach”, i em vaig quedar tan ample. Es referien a Amy Beach, una de les compositores nord-americanes més importants, i quasi dos segles posterior al vell Johann Sebastian. A un nivell que ja no és gens micro, és aclaparador el número de dones que senzillament no han estat reconegudes al llarg de la història de les arts, especialment dins el segle XX: provin de preguntar-se per les dones de la generació de poetes espanyols del 27, o per les de l’escola alemanya Bauhaus, d’art i arquitectura. Van existir, però per descobrir-ne els noms i les obres haurà de fer vostè alguns esforços. Abans del segle XX la nòmina de dones ‘desaparegudes’ de la història del pensament i les arts disminueix, per la senzilla raó que a les dones no se’ls permetia l’accés al pensament ni a les arts, o se’ls concedia ben rarament.

‘Manspreading’

Un micromasclisme en el qual molt pocs havien caigut fins que no el va denunciar el feminisme és el que es va donar a conèixer amb l’anglicisme manspreading, i que no és res més que un tio que s’eixanca quan s’asseu, especialment als llocs públics. Als mitjans de transport (inclosos els avions, que potser és on molesta més), a la barra del bar, al cinema o al teatre, tant se val: el campió de torn arriba, s’asseu i s’eixarranca com si no li cabessin els dallons enmig de les cames i fes un gran esforç d’arrossegar-los. S’ha de dir que amb aquesta actitud no tan sols molesten les dones, sinó el món sencer, però és que en el cas de les dones s’hi afegeix que, si a elles se’ls acudeix fer el mateix, se les tractarà de porques. It’s a man’s world, diu la cançó, i, a més, és un món en què encara reproduïm comportaments que venen del neolític.