HÀBITATS NATURALS

Puig de Randa, la muntanya del silenci

Un dia en un dels cims més representatius de Mallorca

He estat a punt de titular “la muntanya màgica”, però al darrer moment he pensat que el títol de la novel·la de Thomas Mann ja ha estat massa grapejat per cronistes que es disposaven a redactar un escrit com aquest. El títol que finalment ha quedat peca de mentider, perquè ni un puig és una muntanya ni al puig de Randa hi regna ben bé el silenci. Més aviat al contrari, hi ha trànsit de cotxes i motos, hi ha ciclistes a voler i hi ha la fressa que mouen els que s’hi acosten d’excursió, o a dinar a algun dels seus restaurants, o pel motiu que sigui. No és un lloc desbordat ni saturat, però tampoc no es troba a recer de les molèsties que podem trobar a la major part de l’illa.

I tanmateix, resta al puig de Randa alguna cosa que convida al silenci: un silenci de respecte i de benestar, agradable, no un silenci solemne ni sepulcral. Vull dir que he pujat aquí amb bastanta gent, perquè quan tenc visites de la Península o de fora m’agrada dur-los al puig de Randa. Per animada que sigui la conversa, comentant això i allò, un detall o unes vistes, sempre sol arribar un moment que passa un àngel, la xerrera s’atura i queda aturada una estona més o menys llarga. No passa en cap punt concret de la pujada al puig de Randa: senzillament passa, i no és cap silenci incòmode, ans al contrari. Més aviat és un silenci confortable, en què cadascú sembla haver trobat l’instant adequat per abstenir-se de dir res. Són silencis compartits i ben entesos, que donen qualitat i sentit al fet de ser allà. Fan que un s’imagini com devia ser aquest silenci al segle XIII, quan Ramon Llull va decidir retirar-se a aquest puig, abandonant la vida cortesana, per dedicar-se a estudiar i preparar-se per ser un dels pensadors importants de l’Europa del seu temps. Es va retirar, per cert, a una possessió que la seva família, que s’havia instal·lat a l’illa després que fos conquerida pel rei en Jaume, tenia a la falda del puig, i que encara avui és coneguda amb el nom de Sa Mata Escrita. Va escollir, per tant, un lloc adequat, i no la cova que indica la llegenda i que tan sols és un forat on no hauria pogut passar ni un parell de dies sense morir-se d’alguna cosa. Però les llegendes són llegendes i així han de ser.

Tal vegada la tendència al silenci que s’imposa aquí té a veure amb la densitat de forces elementals, o tel·lúriques, que s’hi concentren. En els seus modestos 543 metres d’alçària, el puig de Randa acull tres santuaris, que el converteixen en una muntanya tres vegades santa. El més conegut, per descomptat, és el santuari de Cura, el més lul·lià de tots, on alguns situen la cova de què parlàvem i on se suposa que també hi hauria d’haver la mata escrita que es va empeltar al topònim de la possessió. Al segle XVI, el manacorí Joan Binimelis es referia a aquesta mata amb aquestes paraules: “S’adonà [Ramon Llull] que totes les fulles de la mateixa mata estaven escrites de diverses lletres gregues, hebrees, caldees, llatines i aràbiques i altres que avui no es coneixen. Aquesta mata està avui viva i escrita de les mateixes lletres, i quantes fulles de nou en ella quotidianament neixen, ja neixen i apareixen escrites, i això és notori a quants habiten en l’illa de Mallorca”. I qui no ho creu, que ho vagi a cercar. A Cura també hi ha (ara sotmès a una poda una mica severa) el roser de tot l’any al qual Maria Antònia Salvà va dedicar el poemet que es troba immortalitzat a la paret d’enfront: “Pobre feix de troncs i espines / modest avui com antany / floreix entre les ruïnes / un roseret de tot l’any”, Les ruïnes són una llicència poètica, però si el visitant vol esplaiar romànticament l’esperit, no ha de fer més que contemplar el panorama des del cim per sentir-se com un personatge d’un quadre de Caspar David Friedrich: la badia de Palma, el cap Ferrutx, Can Picafort, el cap de Formentor, la serra de Tramuntana, una llenca de la mar del nord, i Cabrera al davant, com el ca d’un gegant ajagut damunt la mar.

Sobirania llucmajorera

El poema de la senyora de s’Allapassa ve a ser una reivindicació de la sobirania llucmajorera damunt Cura, usurpada pels algaidins, de tal manera que, com sap tothom, Llucmajor no té cura però té gràcia. I ara ni això, perquè, d’uns anys ençà, el santuari de Gràcia té prohibit el pas (amb una barrera que fa que l’arribada al venerable indret sembli el Checkpoint Charlie) a causa del perill d’esfondraments i esllavissades del penyal, que es troba retingut amb les corresponents xarxes metàl·liques sense que les autoritats competents es decideixin a fer-hi la feina que hi fa falta. En tornarem a parlar aviat perquè la deixadesa institucional que afecta el santuari de Gràcia clama al cel, i mai més ben dit. No parlarem, en canvi, de Sant Honorat, el tercer santuari del puig de Randa, perquè la seva bellesa és tan secreta, i el seu silenci tan incontestable, que són aptes només per als audaços que sàpiguen visitar-lo i no per a cap tipus de descripció o explicació.

On el silenci desapareix per complet és al celler de Randa, un altre tipus de temple d’una altra casta de devoció, on arribam just a temps d’acomiadar-nos d’Andreu Vicens, que es jubila després d’haver regentat l’establiment durant gairebé quaranta anys i que ara l’ha traspassat. Ho fa més content que un gínjol, amb el mateix somriure que ha regalat als clients tot aquest temps. Facem vots perquè la nova propietat sàpiga mantenir l’esperit del celler, i també la carta, que alguns dels que hi hem anat tota la vida podríem recitar de memòria sense por d’equivocar-nos. Perquè ens agrada.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF