Pintar la paret en lloc de botar-la

La primera pintada que record haver vist en la meva vida va ser al meu poble, a la façana de l’estimada botiga de juguetes de cas Matalasser, i la veia cada dia quan hi passava per davant de camí cap a l’escola. Estava pintada amb esprai negre i transmetia un missatge concret dirigit a una persona també ben concreta. Deia així: “Pelao mamon no te quieren. Si tienes uevos diselo”. La recordaré per anys que visqui, amb les faltes d’ortografia incloses.

Aviat, en les profunditats dels anys vuitanta, van aparèixer noves pintades al meu entorn immediat. N’hi havia de memorables per la reivindicació social que contenien, com la que es va estampar damunt d’una caseta de foravila que es veia en passar per la carretera de l’Aranjassa i que deia “Bata de paro” (la lletra “s” que faltava a la primera paraula li donava l’energia d’un crit sortit de molt endins). O les que transmetien idees antisistema, com la que va embrutar l’entrada lateral de la venerable parròquia de Sant Miquel i que resava (mai més ben dit) així: “Aquí también venden droja”. La lletra “a” inicial anava encerclada, suggerint un símbol anarquista. Amb tot, la pintada més colpidora no la vaig descobrir fins que vaig haver de començar a conduir per anar a la UIB. Estava feta ni més ni menys que al lateral d’un pont de la via de cintura, amb unes lletres de mida tan descomunal que es llegien a simple vista en acostar-s’hi amb el cotxe. Això vol dir que el seu autor o autora es va haver de despenjar d’alguna manera per poder fer-la (amb un arnès o qualsevol altre sistema complicat), damunt l’autopista, desafiant la gravetat i el perill de caure enmig del trànsit. Si el nivell d’esforç i d’autoexigència ja impressionava, el fet que es tractàs d’una pintada amb missatge sentimental causava un cert esglai. Deia només: “Pili puta”, i s’ha d’admetre que feia mitja por. Per l’odi que es veia que havia de sentir la persona que havia escrit allò per aquella Pili, i també per l’atrocitat que devia haver comès na Pili per merèixer un blasme tan contundent.

Parlam, per tant, de pintades que podríem anomenar primàries, consistents en una frase, generalment breu i expressiva, que tenia la finalitat de fer pública una determinada idea, fos de l’índole que fos. En el que hi havia consens era a considerar les pintades com a vandalisme, en la mesura que suposaven una agressió contra l’espai públic o la propietat privada. L’assumpte, però, va evolucionar aviat cap a les pintades artístiques, i això ho va complicar tot. Les pintades artístiques ja prescindien del text i proposaven imatges que sovint eren de denúncia social o política. Solien anar unides amb moviments contraculturals nascuts a les grans ciutats (com el hip-hop, als EUA, o com el barri de Christiania, a Copenhague), i aviat van passar dels dibuixos de petit format als grans murals que ocupaven parets o edificis sencers. Artistes de primera línia com Basquiat i Keith Haring (amb els murals) o, actualment, Banksy (amb els grafits) van donar elevació i legitimitat a la nova forma d’expressió. D’aquesta manera, el debat sobre si el grafit (ja quasi ningú en diu pintada) és art o vandalisme va estar servit i continua encara ben viu. Al meu humil parer, els grafits tenen ocasionalment valor artístic i un contingut contestatari o subversiu innegable. Però en la majoria de casos, són simples burots que tot just serveixen per enlletgir les parets de les cases i no per botar els murs del sistema.

Els ‘tags’, les signatures

Allò que més prolifera ara com ara en el que es coneix (sovint, amb un excés de pompositat) com a art urbà són els anomenats tags, que solen ser dibuixos formats per lletres enllaçades sense més sentit que la identificació del seu autor. En una paraula, són signatures. No fetes amb el nom i llinatges, per descomptat, sinó amb anagrames o lletres escollides a l’atzar, o amb paraules inconnexes, com ara NRPS, BUHO NOAKI, GEEK, KOPS o NRV-FYL, per posar exemples qualssevol (però d’aquesta mateixa setmana). D’això en trobareu a balquena circulant per la via de cintura (la recordada Pili va ser esborrada fa estona del seu pont), però també al voltant dels hospitals de Son Llàtzer i Son Espases, a moltes barriades de Ciutat o a la majoria de les estacions de tren de la insuficient xarxa ferroviària mallorquina. N’hi ha també a moltes poblacions mallorquines, sobretot en zones de pas o d’ús comú, on els grafiters poden deixar a lloure la inventiva còmodament i sense ser vistos. Hi ha tags de totes les mides i colors, i amb totes les combinacions de lletres imaginables, i suposen un ingredient més de brutícia i lletjor entre els molts que ofereix una societat convençuda que l’espai públic existeix per abocar-hi tot allò que el personal generalment no voldria per a casa seva.

Juntament amb aquesta escampadissa, però, persisteixen pintades amb missatge, com el filosòfic “La vida es fluir” que es troba a una paret de Santa Maria del Camí, just al costat dels cellers Macià Batle. A les vies del tren d’aquest mateix poble se’n llegeix un de temàtica animalista, “Constitució + jutges = crueltat animal”, a prop d’un altre que reprodueix la frase mítica del Che Guevara, “Hasta la victoria siempre”. Però la nostra preferida d’aquesta setmana ha estat la nova pintada que s’ha endut el toro d’Osborne de l’autovia de Manacor, entre Algaida i Montuïri, i que transmet un dels missatges certament més subversius que es poden formular a l’Espanya actual: la paraula “llibertat”, escrita en grans lletres damunt d’un fons groc.