Estiu a les illes dels moscards

Ja fa unes setmanes que van aparèixer les beates, aquesta casta de moscardí menut i extremadament emprenyador que no és endèmica d’aquí, però que els mallorquins tenim batejada amb aquesta denominació tan estupenda: deixau-me fer un incís ja al començament per recalcar que anomenar ‘beata’ a un moscard minúscul, i d’una capacitat endimoniada per molestar el personal, és un d’aquests encerts de la llengua i de l’enginy que fan passar gust del propi idioma. Les beates, com sabem, compareixen en gran nombre -de vegades formant uns nigulets ominosos- generalment a l’horabaixa, quan el sol declina. La seva especialitat és introduir-se dins els cabells de les seves víctimes i inflar-los el cap de picades -el cuir cabellut, per ser més exactes, tot i que puc donar fe que tampoc tenen compassió amb els calbs. És aconsellable, a més, tancar bé la boca, perquè tenen el mal costum d’anar a ficar-s’hi, també.

Que aixequi la mà, per altra banda, qui no s’hagi topat d’ençà que ha començat el juny amb el mosquit comú, el moscard de tota la vida. És aquell que espera amagat i en silenci dins la nostra habitació, esperant que apaguem el llum per sobrevolar-nos el cap a les fosques, causant insomni i desesperació. Més de dos s’han omplit la cara de galtades intentant (debades) matar el visitant insidiós, i la cosa sol acabar amb la víctima adormint-se tard i malament, per despertar-se al cap d’unes hores amb les inevitables faves causades per la picada de l’insecte. No és exagerat comparar aquests atacs nocturns dels moscards amb els dels íncubes, els dimonis que s’infiltren dins els dorments aprofitant que es troben inconscients i desvalguts.

Finalment, en els darrers anys s’ha fet un nom rutilant en l’escena mosquitera el temut mosquit tigre, que fibla amb unes picades més doloroses que les de cap altre dels seus congèneres, i que, a més, poden tenir complicacions gens desitjables. Qualsevol d’ells (mosquit tigre, moscard comú o beata) fa bo el poema que els va dedicar Pere Quart al seu inoblidable Bestiari : “La natura / diligent ens procura / una bèstia / per a cada molèstia. / Si a les fosques / ja no piquen les mosques, / hi ha els mosquits, / que treballen de nits”.

Per afrontar aquesta invasió gens subtil, el personal recorre a tota casta d’armament, moltes vegades debades. No parlarem de marques, perquè curiosament encara ningú ens patrocina els articles, i per altra banda, n’hi ha una varietat al mercat que no ens l’acabarem. El tipus de guerra més comuna continua sent, en tot cas, la química, amb l’ús del flit anava a dir que de tota la vida: en realitat, el flit és precisament el nom d’una marca concreta que amb el temps va passar a denominar, per associació, tota una gamma de productes. És eficaç contra els moscards, però el problema és que també és contaminant i, per tant, desaconsellable.

Descartat el flit, hi ha tot un ventall de mètodes per espantar o matar els mosquits que tenen en comú el fet de ser perfectament inútils, o gairebé. El més ecològic de tots són les plantes i els arbres aromàtics, com l’alfabeguera, el gerani o la llimonera: les investigacions més meticuloses ens informen que les olors agradables d’aquests vegetals sí que molesten els moscards, però no prou per matar-los ni fer-los fugir, i encara menys per dissuadir-los de xuclar-nos la sang. Hi hauria només una possibilitat per aconseguir-ho, i és que ens refregàssim la pell de dalt a baix amb les seves fulles. Si vostès volen provar de fer olor d’alfabeguera aquest estiu, és una opció que tenen a l’abast.

Armes antimosquits

Són prou populars també les espirals de piretrina, o l’encens de moscards, com en diuen alguns, perquè s’han de cremar. També és cert que el fum que desprenen molesta els xucladors de sang, però el fum se’n va per amunt, la qual cosa no evita de cap manera que els mosquits ens ataquin per baix i ens inflin les cames i els turmells: poden ser insectes, però no són idiotes. Per altra banda, és curiós que l’arma antimosquits més ineficaç de totes sigui també la més cara: es tracta dels aparells d’ultrasons que van endollats a la paret, i que es venen per preus que oscil·len entre els 29 i els 114 euros, passant per diferents opcions a 60, 75 o 90 euros. Sàpiguen que els sons d’alta freqüència no impressionen els moscards en absolut, i que l’ús d’aquests dispositius va ser desaconsellat amb contundència per un estudi de la Universitat de l’Havana (Cuba), on de mosquits se suposa que en saben alguna cosa.

Per contra, el mètode artificial més aconsellable és el dels vaporitzadors de producte repel·lent, que també s’endollen i s’han de deixar actuar durant la nit: s’han d’endollar a la pròpia habitació, com és obvi, i aturar-los durant el dia, perquè altrament els tudam. I el mètode natural més efectiu de tots és fer córrer l’aire: aprofitant la brisa que ens entri a casa, si n’entra, o fent servir un ventilador, perquè l’aire dispersa l’olor i això fa que el moscard no sàpiga on ha d’anar a picar (es mouen seguint l’olor). Evitin vostès les zones amb aigües estancades i procurin que no se’ls formin petits bassiots a casa ni al costat de casa.

En fi, sempre havia volgut escriure un article que inclogués informació útil per passar l’estiu, com la que ens solen donar les cadenes de televisió quan ens recorden que, per evitar els cops de calor, convé caminar per l’ombra i beure aigua. Els aconsellaria també que no passin per les zones turístiques, ja que aleshores som els mallorquins els que destorbam els guiris amb la nostra indesitjable presència. Però això ja els ho recordaran cada dia i per tots els mitjans possibles.