HÀBITATS NATURALS

Son Dalabau: tapau la pedrera

La pedrera, situada arran de l’autopista entre Palma i Llucmajor, opera com a planta de sòl-ciment sense tenir els premisos necessaris per fer-ho

La pedrera de Son Dalabau, situada arran de l’autopista entre Palma i Llucmajor, aproximadament al límit entre aquests dos municipis, opera com a planta de sòl-ciment sense tenir els premisos necessaris per fer-ho. La pedrera, per tant, no es troba tan sols en una situació irregular, sinó que causa un problema greu de contaminació als veïns del voltant. La polseguera i l’estrèpit causades per la seva activitat poden causar problemes de salut a les persones residents a la zona i, a la llarga, també als residents de Llucmajor. La pedrera ocupa quatre o cinc hectàrees, envoltades de residències particulars, del complex turístic de Son Antem i de finques dedicades a l’agricultura ecològica o integrada. La situació es remunta a l’any 2014, quan la pedrera entra en expedient de regulació per adequar-la a la nova normativa sobre pedreres aprovada aquell any pel Govern balear. Aleshores comença també a ser explotada per l’empresa d’obra pública Vitrac, en societat amb l’empresa local Canteras Matas e Hijos. La pedrera tenia llicència d’extracció des de 1984, però des de finals del passat mes de juny comença també a fer feina com a planta de sòl-ciment. El permís per a aquesta altra activitat es troba encara en fase de tramitació.

Antònia Fullana és la presidenta de l’Associació de Veïns de Son Dalabau, entitat que també fa cinc anys que batalla perquè l’Administració es faci càrrec del problema que sofreixen. També han dut a terme una acció ben vistosa amb les pancartes que han col·locat a les seves propietats, visibles des de l’autopista, en què reclamen solucions amb missatges com “Basta de pols i renou”, “Volem viure amb salut i tranquil·litat” o el contundent “Tapau la pedrera”. La casa d’Antònia Fullana, amb el seu porxo, és una típica i antiga construcció foravilera, a la qual ha hagut d’afegir doble vidre, aire condicionat i tendal per protegir-se de la polseguera. Ella i la seva mare, només, perquè ni la llimonera ni les albergínies que té sembrades, ni els arbres i les plantes del voltant, no se’n salven. “Aquest estiu tot duia dos dits de pols”, afirma. I no exagera, perquè, des del 28 de juny i durant tot el mes de juliol, la planta de sòl-ciment va estar a ple rendiment, cada dia i fins a altes hores de la nit. “Els diferents veïns vam estar enviant correus electrònic cada dia informant de l’activitat a la Guàrdia Civil, al Seprona, a tothom. Al final van venir de Mines a precintar-la, curiosament just l’endemà que varen haver acabat la feina”, remarquen amb ironia membres de l’associació. Els nombrosos escrits de queixa i l’abundant documentació gràfica i audiovisual aportada per l’Associació ha estat fent durant tots aquests anys un camí d’anada i tornada des de la Conselleria de Medi Ambient al Servei de Mines, dependent de la Conselleria d’Indústria. Sí que s’hi han fet medicions de renou i de pols que certifiquen que els nivells de contaminació mediambiental i acústica són superiors als permesos. L’informe també assenyala que aquest tipus d’activitats s’ha d’instal·lar en sòl industrial i mai rústic, com és el cas.

“Aquí hi capolen de tot: ferros, filferros, piles, enderrocs, de tot”, explica Antònia Fullana. La planta d’extracció fa feines de trituració, amb camions que van i venen, a pesar que la pedrera només té la llicència d’extracció. “Haurien de fer un 51% d’extracció, però la realitat és que quasi no extreuen”, assenyalen els veïns. I subratllen que els metalls pesants que conté el ciment que produeix la planta poden tenir conseqüències sobre la salut dels veïns, dels usuaris i dels treballadors del golf i hotel de Son Antem, i atenció, sobre l’aigua dels pous de Ca s’Aulet, un dels aqüífers de Llucmajor. “El de l’aigua és un problema que es pot començar a notar d’aquí a cinc anys, que als deu anys serà més greu, i als vint anys molt més greu. És a llarg termini, però si no s’hi posa remei ara, les conseqüències poden ser nefastes”.

Denúncies amb pancartes

Hi ha hagut qui ha comparat les pancartes dels veïns de Son Dalabau amb les tanques publicitàries del film Tres anuncios en las afueras, que també servien per denunciar un fet greu. El cert és que la pel·lícula parlava de coses que ningú veu a pesar de tenir-les davant, i això és adequat per referir-se a allò que queda a banda i banda d’una autopista. Els voltants de les autopistes es converteixen en no-llocs, espais que deixam de tenir en compte perquè el que s’imposa és l’existència brutal de l’autopista i dels vehicles que hi circulen. Sortir-ne, de l’autopista, i entrar a recórrer els seus laterals, les vies de servei, és fer un recorregut per la desolació i les ferides obertes que deixa la gran massa d’asfalt damunt del territori i de les vides dels que hi viuen. També és on es veuen exposades algunes de les nostres vergonyes: s’han preguntat alguna vegada per què l’autopista de Palma a Llucmajor té una sortida perfectament assenyalada cap a Son Granada, que no és més que una finca particular? La resposta és senzilla: perquè estava prevista la urbanització d’aquesta finca i dels seus voltants, eixamplant fins a magnituds abusives un nucli urbà (el de Llucmajor, en aquest cas) perquè uns quants s’omplissin les butxaques a costa de més deteriorament del paisatge i de la qualitat de vida dels mallorquins. Una autopista no és només una autopista, és tot el que ve al darrere. Sardenya, per acabar amb un exemple, és una esplèndida illa mediterrània que rep molt de turisme però que ha decidit no morir per rebre encara més turisme. És nou vegades més gran que Mallorca, i no hi ha ni una sola autopista. No hi ha cap dada que indiqui que passin gana, ni que el seu nivell de vida sigui inferior al nostre.

EDICIÓ PAPER 29/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF