A Sóller, anau-hi en el tren

Sóller“Electrificación realizada por Siemens - Schukert 1929”, diu un cartell ben gran i amb aspecte vetust penjat damunt les vies de l’estació de Palma del tren de Sóller. Si això és així, el tren més popular de Mallorca té noranta anys i s’acosta a la celebració del seu primer centenari. El tren és un mitjà de transport que mereix complir centenaris noblement: al cap i a la fi la invenció, l’any 1769, de la màquina de vapor marca l’inici de la Revolució Industrial, que és tant com dir l’inici de l’era dins la qual encara vivim. Poc més d’un segle després, l’any 1879, es presentava a Berlín el primer ferrocarril elèctric, construït precisament per la companyia alemanya Siemens, fundada per l’inventor Werner von Siemens. El tren de Sóller, per tant, va ser construït pels qui en sabien, de fer trens elèctrics, i pot presumir de tecnologia i fiabilitat alemanyes.

Agafar el tren de Sóller, diguem-ho d’entrada, no és barat: 25 euros el bitllet d’anada i tornada, 32 si s’agafa també (s’ha d’agafar) l’opció amb el tramvia del Port de Sóller. També diuen cares les misses a la cafeteria de l’estació, que a la vegada funciona com a botiga de souvenirs: cafè sol i aigua igualment sola, 3’60 euros. Ara bé: l’experiència val la pena, com ho testimonien les desenes d’estrangers (alemanys, britànics, italians, francesos, llatinoamericans i japonesos, aquests darrers en la seva compacta formació en grup habitual) que dijous d’aquesta setmana, cap a les 10 del matí, es disposaven a agafar-lo. De mallorquins, ben pocs: sigui pel preu o per la consuetudinària mania de no fer cas d’allò que tenim a l’abast (que de totes maneres no és cap exclusiva illenca, ni de bon tros), el fet és que poques vegades un es troba amb indígenes que pensin anar a fer l’excursió del tren de Sóller. Tots en parlam amb afecte, això sí, perquè l’estampa del tren de Sóller és simpàtica per a tothom i perquè qui més qui menys hi ha viatjat d’infant. Un servidor mateix no hi havia tornat d’ençà que hi va anar com a gojós alumne del col·legi Nostra Senyora de Gràcia, de Llucmajor, i val a dir que el retrobament, tants d’anys després, és una experiència per recomanar a qualsevol.

El tren de Sóller prescindeix de pantalles de plasma i megafonies desagradables, té revisors i empleats degudament uniformats, conserva tots els detalls de la seva fesomia característica, presenta unes instal·lacions en perfecte estat de revista i el personal que atén el públic és d’una amabilitat no impostada que, avui dia, és un veritable luxe. Per si tot això fos poc, la Fundació Tren de l’Art i la Miró han convertit les estacions de sortida i d’arribada en espais expositius dedicats a Joan Miró, aprofitant la relació del pintor amb Sóller, d’on era el seu padrí matern. A més de pintures (de sèries com Càntic al Sol i les Constel·lacions ) i de l’obra gràfica, s’hi poden contemplar fotografies valuoses de Miró en companyia de Picasso o de l’arquitecte Sert. Tal vegada es tracta d’una empresa relativament petita, però quan es parla tant (només per parlar-ne) de turisme de qualitat, la del Ferrocarril de Sóller n’és una bona mostra. En consonància, els usuaris també són de qualitat: tothom dins el tren conversa, o comenta, o riu, però ho fa al volum adequat, i a ningú se li acudeix fer res que pugui embrutar o deteriorar els seients, ni els vagons, ni res. El mateix val per al tramvia del Port de Sóller, amb el seu lluent sostre decorat amb sanefes.

El trajecte

Amb tot, el millor continua sent el trajecte. El sotragueig dels vagons damunt les vies produeix un ritme bàsic i precís, tatà-tatà-tatà, tatà-tatà-tatà, que no el millora ni Rosalía. És tan suau que es poden prendre notes per escriure després un article, i és el ritme idoni per contemplar un paisatge que va evolucionant en transició contínua: de la garriga i els ullastres cap al pinar, del pinar cap a l’olivera, i de les oliveres centenàries de Bunyola als verds tarongers de Sóller. L’itinerari per sortir de Palma ens retroba amb una ciutat de caràcter obrer que poc o res té a veure amb la invasió del centre a càrrec de les terrasses i les franquícies bàrbares. I, en sortir de Ciutat, és fàcil començar a recordar versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes”, diuen els seus versos, i efectivament, aviat la serra de Tramuntana compareix a la vista. I quan Sóller es fa visible per primera vegada (a la dreta, després el veurem a l’esquerra, amb el curiós efecte visual que fa pensar que hem vist dos pobles idèntics i simètrics), i el tren fa la breu aturada al baixador perquè els viatgers puguin fer-hi fotografies, es fa inevitable l’evocació del poema titulat, precisament, Sóller : “Jo tasto vergers. M’ajec / damunt valls encoixinades. / Les fulles alcen frescor / i aixequen ventalls de gràcia, / cortinatges de perfum, / cortesies tremolades”. I des de Sóller el plaer del tramvia fins al port, amb la seva bocana esplèndida i una localitat costanera que ha sabut incorporar el turisme sense autodestruir-se. Això confirma la certesa que Sóller és una illa dins una illa, un micropaís orgullós del seu modernisme i de les seves velles històries de pirates i corsaris.

L’estiu passat, els actuals accionistes del Tren de Sóller van declinar una oferta de compra d’un fons inversor anomenat Goros Investments. A la seva pàgina web, els Goros es presenten com (traduïm) “un vehicle d’inversió alternatiu dissenyat per a la identificació, adquisició i transformació de petites i mitjanes empreses privades per a la creació de valor”. Els seus responsables acrediten haver estudiat a IESE i tenir experiència “en M&A i restructuring”. Clarament, els accionistes i el seu consell d’administració van fer ben fet de no vendre. El tren de Sóller i el tramvia del Port no n’han de menester cap, de restructuring.