El somni d'un marc civil i flonjo (1)

No és cap bestiesa, per a una nació o un poble políticament pobre com el nostre, reclamar avui un estat propi amb sobirania nova de trinca, ni ho és tampoc voler imaginar el dia després d'aquesta independència. No és cap ximpleria, vistes com són les coses, tot i que ni l'estat nació ni la seva sobirania són ja el que eren. De què serveix aleshores -em direu- mirar de pujar a aquest tren més aviat anacrònic i rovellat?

Serveix, penso, si més no per a dues coses: 1) per fer-se entendre cara endins, als que no conceben més autoritat política que la sobirania, i 2) per fer-se sentir cara enfora, en un context internacional on només són reconeguts i frueixen d'una certa protecció aquells països que són estats: Kuwait, per entendre'ns, i no el Kurdistan.

Dit això, però, cal córrer de seguida a explicar el caràcter irònic i dialèctic del meu argument. Un argument que comença per denunciar dues coses: que els mateixos estats nació s'estan fent més nacional-essencialistes, i que el joc de les sobiranies no ha de ser necessàriament de suma nul·la. (Utilitzant un cop més la terminologia de Marx, podríem dir: així com a partir de cert moment les coses van adquirir la "forma mercaderia", que les va fer totes intercanviables, així mateix les sobiranies prengueren "forma estat", que les va fer totes incompatibles.) Avui, però, la sobirania ja no és quelcom que es té, sinó quelcom en què es participa "per analogia", com dirien sant Tomàs o Gaietà. D'aquí que la qüestió essencialista de qui és sobirà es vagi transformant en la més operativa de quan i com es participa en un ordre comú d'autoritat i justícia que pugui ser reconegut per tots.

La política va ser la religió del segle XX: amb els seus integrismes (feixisme, racisme, comunisme) i també amb les seves supersticions (les sobiranies nacionals). Avui això és ja un pretèrit perfecte al qual ha de seguir un present més imperfecte d'identitats difuses i de sobiranies borroses -en tot cas més analògiques que digitals-. Alleujat el poder de la seva càrrega mítico-teològica, cal ara tornar a parlar de formacions polítiques més modestes i ocasionals, més pràctiques i plàstiques; de defensar unes idees d'autoritat i de poder ja no afectades pel gelós arbitrisme estatal i més congruents amb la colla d'estructures (política, territorial, lingüística, cultural, etc.) que a cada lloc s'apleguen.

Aquesta era la meva intuïció que veig avui avalada per M. Walzer quan adverteix que l'estat democràtic "ha d'actuar extremant la prudència, ja que posseeix un poder desmesurat i, per tant, perillós, en comparació amb els diversos grups que coexisteixen en la societat [...]: ha de ser, doncs, més liberal i obert que qualsevol dels grups les activitats dels quals regula". D'aquí que els nous governs que confegim hagin d'extremar el que jo en deia la deferència envers la diferència. I proclamar així, ben alt i fort, que hi ha moltes maneres de ser (o de sentir-se) català, o basc, o el que sigui.

Just en iniciar amb la Generalitat la recuperació d'una certa congruència sociopolítica, molts de nosaltres advertíem dels seus perills, i reclamàvem dels nostres governants un tarannà més civil que no pas identitari. Exactament l'invers del que vèiem produir-se en els estats nació del nostre entorn, que, en anar perdent rellevància, tornaven de seguida al llenguatge de la tradició, la identitat i l'esperit dels pobles, etc. A Espanya els exemples eren tan nombrosos com aclaparadors. Al llibre Reflexione s sobre el ser de España (Premio Nacional 1998) s'acumulaven els textos de Ruano, Pérez de Tudela, etc., on es parlava de la "inqüestionable realitat històrica d'Espanya com un tot des del segle III a. de C.", amb unes "específiques i diferenciades qualitats antropològiques i culturals". Però a França tampoc els hi van al darrere. El 1922 Camilo Jullian va mostrar que França existia ja perfectament autònoma i definida en el període neolític (Astèrix i Obèlix). Avui la nova tendència nacional republicana afirma un cop més la primacia de la Nació sobre la Democràcia. Vells "cosmopolites" o insubornables "republicans" ens surten cada dia amb nous arguments identitaris. Ja no és allò de citar Renan i el seu "plebiscit quotidià". Ara, des de Braudel fins a Debray i a Finkerkraut, apel·len a una "identitat francesa", "que els corsos han de compartir", i que defineixen en termes de Péguy: La France, la République, une et indivisible, notre royaume de France . La referència pot ser també Montesquieu ( l'Esprit général ) o Fustel de Coulanges ( l'Âme des peuples ), però l'argument és sempre el d'un nou essencialisme que deixa curt el mateix Herder i el millor del romanticisme alemany. "Les nacions -diu ara Debray- són unes comunitats imaginàries on els vincles entre els individus s'estableixen a través d'imatges compartides, mites i llegendes [...] a partir d'un gran esdeveniment fundador, d'un gran designi, d'un bateig de foc. La construcció d'una genealogia és doncs fonamental per a tota legitimitat política..." Ja es veu doncs de què va aquesta nova ideologia de l'Estat: de mites i llegendes, de bateig de foc, de genealogia... Aquí sí que té raó Savater quan diu que "l'ús i abús més corrents a les cultures nacionals és servir de proves ontològiques de l'ambició identitària"!

Però nosaltres no hem d'entrar en aquest batibull: si ells parlen cada cop més a l'essència o a la transcendència, nosaltres podem permetre'ns d'apel·lar tan sols a les actuals circumstàncies. No, no hem de deixar-nos arrossegar a una lluita mimètica per un concepte de sobirania tant més hiperbòlic com més hipotètic esdevé, i que en moments de nerviosisme, en canvi, torna a parlar de quins són els seus poders:

" La soberanía política nunca se va a conseguir pacíficamente -deia G. Peces Barba-. Nadie está libre de acabar como Yugoslavia si pone los ingredientes ". Avui els exemples comencen a multiplicar-se un altre cop.

[ La segona i última part d'aquest article es publicarà demà en aquesta mateixa pàgina. ]

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF