15/02/2018

Si la CUP ho va fer, per què no els altres?

3 min

Enginyer i escriptorAquests dies s’allargassa l’estira-i-arronsa del nomenament del president Puigdemont -ignoro si això incita a l’odi, però Carles Puigdemont continua sent el meu president fins que en vingui un altre-. La situació és complicada. S’hi barregen aspectes legals, aspectes operatius i d’eficàcia i també aspectes personals. De personalismes, vull dir. Lògic. Un polític català que lluiti i tingui ambicions legítimes aspira a arribar al càrrec que ell considera més alt -encara que no crec que m’equivoqui, i aquí rau el problema, si dic que la presidència de la Generalitat no és el càrrec més alt ni per a Arrimadas, ni per a Albiol, ni per a Iceta.

Sempre he defensat que la figura de president de la Generalitat hauria d’estar subjecta a un sistema d’elecció específic. No és, per tradició, una posició equivalent a primer ministre, com pugui succeir en altres indrets. Per motius diversos, entre ells la història, la seva figura és especial i mereix un tracte diferenciat -recordaré el cas Companys i, si no és incitació a l’odi, diré que no m’imagino el president de Múrcia sent afusellat pel fet de ser... president de Múrcia-. Tot això ja ho va reconèixer Adolfo Suárez, que, a més de millor persona, sembla que era millor polític. I, ves per on, malgrat els seus orígens, va acabar sent menys neofeixista i catalanòfob que els unionistes d’ara.

També vaig escriure un article, aquí mateix, on advocava per mantenir el president Puigdemont a l’exili -si realment se li impedia tornar i si ell s’hi sentia amb forces, esclar- i nomenar a Catalunya un conseller en cap. ¿Reunions de l’executiu? Cada setmana a Barcelona i una al mes a Brussel·les. La tecnologia avui ho permet. ¿Que tot plegat és més empipador? Absolutament. Caldria delegar funcions executives importants al conseller en cap per governar amb normalitat quotidiana. ¿Que algú pot dir que es governa des de fora? També ho fa Rajoy, que és a 600 km i només té quatre diputats -i, si no és incitació a l’odi, diré que aquí només compta amb un assistent de cambra que, des del carrer Mallorca, 278, Barcelona, intenta rentar-li les vergonyes-. ¿Que algú altre pot dir que Puigdemont governaria des de l’exili? Fantàstic! Cal posar en evidència que una part de la democràcia està renyida amb la Unió Europea.

Dit tot això, miraré cap enrere. Puigdemont va ser il·legítimament destituït per intentar posar-ne un altre. Als malfactors, però, els va sortir el tret per la culata. L’electorat català els va aixafar la guitarra. Un electorat que també va sorprendre ERC, que esperava esdevenir la llista independentista més votada. No critico el desengany que puguin patir. És comprensible. Però han de reciclar il·lusions i respectar la democràcia. ¿S’imaginen l’amargor de Churchill quan, immediatament després de guanyar la Segona Guerra Mundial, l’electorat li va dir que se n’anés a casa? Però bé, el cas és que els unionistes han decidit que el president Puigdemont no els agrada. Que malgrat que sigui el que més suport pot tenir per continuar sent president de Catalunya, a ells no els ve de gust.

Mantinc la teoria que el que ens està passant amb el Procés és la purga a pagar per tants anys de col·laboracionisme amb la Transició. I ara tinc la sensació que amb l’afer Puigdemont paguem per la nostra falta d’escrúpols a l’hora de carregar-nos la democràcia. Voldria recordar que quan el senyor Mas va ser el polític més votat per ser president, a un grup de parlamentaris de la CUP no els va venir de gust que ho fos. I que després de llargues i espesses negociacions, van aconseguir que la majoria dels catalans assumissin que hom pot passar-se l’electorat per l’aixella, amb naturalitat. Jo encara estic ressentit per aquell acte que, com algun altre que posteriorment ha tingut lloc, demostra que els independentistes no podem encara lluir un pedigrí democràtic prou homologable. Ara ens trobem que s’ha estandarditzat l’hàbit que si no t’agrada l’elegit, es pot anar canviant per un altre fins que t’agradi. Com qui s’emprova camises. I jo penso que si vam renunciar a determinats principis democràtics per satisfer la CUP, és normal que ara algú pensi que aquella mena de frau democràtic pot repetir-se.

Recomanaria defugir plantejaments que es presenten com a excloents: o Bèlgica o Catalunya. Legitimistes o pragmàtics. Hem de ser prou laboriosos per dissenyar alguna cosa vàlida i que funcioni per a tots els que creuen en una Catalunya que pugui decidir -independentistes o no-. No es tracta d’escollir entre Brussel·les o Barcelona. Es tracta de Brussel·les i de Barcelona alhora. I de la nostra dignitat democràtica.

stats