La setmana dels ganduls
La tercera setmana de gener s’anomena popularment la Setmana dels Barbuts. Es diu que és la més freda de l’any. No cal que faci gaire fred, però. A casa nostra qualsevol excusa és bona per aporugar-se. Quan plou, quan fa fred, quan fa calor, quan la mar està esvalotada, quan neva al Tibidabo... Un es pregunta, sovint, com s’ho fa la gent dels països que han de suportar circumstàncies com aquestes quotidianament. I que no viuen en latituds gaire allunyades. Em sembla haver-los explicat el xoc que va significar per a mi arribar a Suïssa per primer cop i veure la xarxa de ferrocarrils que havien construït. Havent sentit sempre “No tenim trens perquè el nostre país és abrupte i muntanyós”...
Entre els mals nostres dels darrers segles hi figura la falta d’estímul. Al segle XIX la batalla que van desfermar els catalans per la protecció del mercat espanyol va ser formidable. ¿Van fer malament aquells prohoms? No. En cap cas. Es tractava d’una batalla que estava tenint lloc a tot Europa. Ara bé, aquells estats eren poderosíssims i controlaven les seves regulacions, el seu destí i el del món de l’època. Nosaltres només érem la regió més avançada d’un estat endarrerit i isolat. Tenir Espanya com a mercat captiu dels productes catalans va ser una benedicció que, com totes les nostres benaurances, va anar disfressada d’una certa trampa a llarg termini. El confort de disposar d’un estat, d’un mercat, relativament gran i protegit, però desconnectat internacionalment, ens va portar al conformisme mercantil -a diferència del dinamisme que ens havia caracteritzat durant l’Edat Mitjana-. Vam adoptar els hàbits escassament internacionals d’aquell que no necessita més. Per desgràcia, no ens va caler allò que es van veure abocats a fer altres països petits com Bèlgica o Holanda -és a dir, buscar-se la vida mar enllà per gaudir d’un mercat més folgat-. Còmodament instal·lats, ens va passar el pitjor que li pot arribar a passar a l’alumne avantatjat d’una classe formada per estudiants ases: no adonar-se de l’entorn i creure’s que és bo. Que després de trenta-dos anys d’haver-nos incorporat a la llavors Comunitat Econòmica Europea encara hi hagi empresaris catalans que no saben idiomes llevat de l’espanyol és, ja em perdonaran, una mostra de ganduleria intel·lectual sense parangó.
Haver pogut fer la viu-viu gràcies al mercat captiu espanyol ha tingut, a més, altres costos col·laterals. El pacte de sang amb l’Espanya del XIX va ser: “Tu vens els productes que vulguis i, a canvi, pagues la festa i et deixes humiliar”. És aquell vessant del nostre caràcter que Gaziel va descriure de manera tan precisa dient que només aquí podia haver nascut la frase “Afarta’m i digue’m moro!” És la versió vuitcentista del que ara continuen exercint tants assimilats d’estètica Freixenet o Tous.
Aquesta setmana, amb dos dies alternats de festa enmig de tres dies aparentment laborables, és la demostració que el país, malgrat la mitologia, s’ha arrenglerat amb la ganduleria. Perquè l’experiència ensenya que quan una cosa torta no s’esmena és perquè, simplement, ja va bé com està. No s’ha vist mai cap institució catalana mobilitzar-se per abolir aquesta aberració del 6 i del 8 de desembre. L’explicació, malgrat la propaganda que ens envolta, és tan crua com evident: la Catalunya d’avui és una societat escassament laboriosa.
El mal causat a l’empresa productiva industrial -la que tan passivament hem deixat destruir durant la Recessió-és irreparable. Aquesta setmana moltes plantes s’hauran aturat totalment. ¿Arrencar dilluns per aturar-se dimarts? ¿Arrencar dijous al matí per aturar-se, altre cop, al vespre? No es pot fer això amb una cadena productiva (maquinària, logística interna, transport, etc.). Què és, no arreglar això, sinó desídia oficial i social? Això sí, sobretot, que s’arregli d’una vegada el problema de les terrasses de Barcelona! Aquest és un bon exemple del que avui considerem el nostre problema econòmic nacional.
En definitiva, són massa els tics ibèrics que ja ens estan bé i que ens allunyen d’un món avançat. De fins a quins nivells hem arribat a assimilar-nos laboralment i quotidianament en podrem aixecar acta definitiva el 21-D. Mentre les actituds no esdevinguin més palpables, més quotidianes -horaris, festes, comportament laboral i social, qualitat de servei, urbanitat, abillament, puntualitat, etc.-, Catalunya no deixarà de constituir, de fora estant, altra cosa que un tipisme curiós. Una regió d’Espanya que reclama ser diferenciada tot i que, en general, es comporta com ho fan la majoria d’espanyols.
