Referèndum: un possible camí

Es tracta d'explicar que no formem part d’Espanya per un pacte entre iguals

Sembla que la majoria de catalans volen una consulta sobre el seu futur, però sembla també que Espanya (i no només el seu govern) no l'acceptarà mai. Se’ns diu que proposem al Congrés de Diputats una esmena de la Constitució que permeti fer un referèndum. Saben que mai obtindrem les dues terceres parts de vot afirmatiu que es requereixen. Ho explicava molt bé el senyor David Miró al seu article “La dictadura demogràfica”, que recomano llegir per entendre millor el problema.

La dictadura demogràfica

Alguns juristes d’un cert prestigi asseguren que una interpretació àmplia de la Constitució ja permetria ara fer un referèndum amb negociació –com, sembla, va insinuar el Tribunal Constitucional (TC)– . Però cap pare de la Constitució s’ha mullat. Tots estan collats. Uns gaudeixen d’una jubilació d’or gràcies a càrrecs públics, d’altres tenen els seus interessos professionals íntimament lligats a Espanya. Un cop més se’ns posa davant dels ulls la realitat que ha creat la Transició: ningú (premsa, grans empreses, càrrecs institucionals, etc.) és independent. Aquí, excepte les multinacionals, tots tenen, perdonin-me l’expressió, el cul llogat. 

Però, encara que s’acceptés que la Constitució tolera un referèndum d’independència per a Catalunya, cap partit espanyol tindrà mai prou coratge per implementar-lo. Seria la seva mort electoral. Com he dit, el problema no és que Espanya tingui unes institucions intolerants, que també. Segons la meva opinió, i segons demostren les enquestes, la societat espanyola és majoritàriament intolerant.

El camí l'hauria d’iniciar el nostre Parlament redactant una llei que convoqués un referèndum. La llei seria anul·lada i aquí començaria el recorregut internacional d'apel·lacions

Tothom ens demana –fins i tot des de l’estranger– que seguim les regles democràtiques. Que hi ha camins, ens diuen. Però, esclar, costa molt explicar-los que estem davant d’un camí democràtic que no té sortida. Aleshores, què podem fer? Si ho he entès bé, em sembla que alguna de les intervencions del senyor Boye apunten que es tractaria d’apel·lar als drets de les minories –minories que la Unió Europea ha reconegut en el Tractat de Lisboa–. Es tracta d’exposar que, per fer-ho ras i curt, estem en la situació equivalent a la dels negres als Estats Units als anys seixanta. Només ens queda la desobediència civil perquè, practicant les regles democràtiques formals en les institucions establertes, no arribarem mai a enlloc. Sempre serem minoritaris. I aquesta va ser la gran trampa de la Transició.

Al meu entendre, el recorregut l'hauria d’iniciar el nostre Parlament redactant una llei que convoqués un referèndum. Però no pas una llei normal, sinó una llei molt ben girbada. Complexa. Blindada. Extensa. Amb un preàmbul enorme en què s’exposés la història del país, la seva cultura. Com ha retrocedit la llengua degut a l’acció espanyola, com es drena l’economia amb l’ofec fiscal. Un preàmbul amb esperit didàctic orientat a gent que no ens coneix prou i que haurà de jutjar aquesta llei. Explicar que no formem part d’Espanya per un pacte entre iguals –com sí que és el cas d’Escòcia respecte al Regne Unit–, sinó per matrimoni reial medieval i, posteriorment, per una guerra de successió perduda -per tant som terra de conquesta-, etc. Un preàmbul que descrigués molt clarament el recorregut, que fes entendre a tot el món per què hem arribat on som. 

Aquesta llei hauria de ser votada per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya partidària d’un referèndum –independentistes i no independentistes–. Lògicament, parlem d’una llei que seria anul·lada pel TC. Però aquí és on començaria el recorregut internacional d’apel·lacions. Un camí que consumiria anys, sens dubte. Èxit al cent per cent? No. Es podria estar raonablement esperançat. A més, aquesta acció no seria incompatible amb cap col·laboració interina amb governs espanyols. No demanaríem a ningú a Espanya que jugués a favor de l’independentisme. Parlem d’una altra cosa: d’una acció que, fora de les fronteres espanyoles, seria un acte jurídico-administratiu que va avançant. Com els recursos davant el TC. Mentre no es resolgués el contenciós internacionalment, som part d’Espanya i respectaríem les lleis.

Què cal per fer tot això? Tres coses. Consens i unitat: una estratègia àmplia del Parlament. Intel·ligència legislativa: una llei professional, compendi històric de raons, i blindada per poder escalar-la internacionalment. Constància i paciència: no defallir i mantenir l’esperit nacional com fins ara, durant anys –aquesta guerra no serà curta.

Què tenim avui per fer viable una operació com la descrita? Excepte la constància i la paciència demostrada per la societat civil, no tenim gaire més. Un teixit polític prim. I això comporta la manca de consens, la misèria del personalisme. I sense el gruix polític necessari qualsevol solució enraonada esdevé difícil d’implementar.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF