04/04/2019

Borrell, un polític malcriat per la premsa

3 min

El senyor Borrell ha estat notícia. Un cop més. Al llarg dels mesos que porta de ministre molts deuen haver descobert la seva arrogància. Es tendeix a pensar que el senyor Borrell ha canviat a pitjor. S’ha fet vell? Aquesta consideració em sembla errònia.

Això que denominem Procés ha comportat un gran terrabastall. Moltes coses s’han remogut. Hem vist com determinades cares que semblaven amables esdevenien antipàtiques. Polítics d’esquerra, alguns de centre, alguns altres personatges del progressisme espanyol i català, periodistes, cantants, gent de la faràndula, etc. A molts els deu haver sorprès. Comprenc que alguns catalans se sentin defraudats. Però el que no val és pensar que aquesta gent ha canviat. No senyor. Sempre han sigut igual. El tema és que no ens n’assabentàvem; o no ho volíem saber. El rei era fantàstic i 'campechano', el seu fill parlava el català a voltes, etc. No ens enganyem. El que ha succeït és que, simplement, els temes escabrosos no eren sobre la taula. I nosaltres no protestàvem. O no ho fèiem de manera tan radical i sorollosa com ho fem ara.

El senyor Borrell, com altres, estava envoltat d’una aurèola que no posàvem en qüestió. Respecte a la qual no protestàvem. Més ben dit, no volíem protestar. Ara se’ns comença a informar que el senyor Borrell sempre havia gastat arrogància amb els seus col·laboradors, i amb els periodistes. I un es pregunta: com pot ser que gent com ell, i altra que ara se’ns apareixen com a poca-soltes, fossin membres no qüestionats de governs de la Transició? Aleshores, quan manaven, no se’ls jutjava? Alguns van fer coses vàlides i altres no.

La setmana passada vaig tenir el privilegi de presentar un llibre del senyor Rossend Domènech titulat 'Els nous bàrbars'. És un llibre que tindrà continuació, tal com l’autor ens avisa. La idea és que no estem vivint una era de canvis que van tenint lloc de manera normal. El senyor Domènech ens avisa que estem davant d’un canvi d’era: com es va experimentar en inventar-se la impremta, o en caure Roma. Res tornarà a ser el mateix: el nostre estil de vida, la manera de percebre el món, els principis, etc. El llibre analitza tres matèries: el canvi d’era en la vida quotidiana, el rol de l’alimentació (apartat que em va correspondre presentar) i el futur del periodisme. Em va impressionar especialment l’apartat dedicat al periodisme. Tot bon demòcrata –professional del periodisme, o no– l’hauria de llegir. Una crítica que té més valor en la mesura que prové d’un periodista empedreït i de raça, com és el senyor Domènech.

Una de les crítiques globals que es desprèn del llibre és el rol excessivament mesell del periodisme actual. És un aspecte que fa temps que detecto i que em preocupa. Davant determinades entrevistes, sovint em pregunto: “Aquest periodista, per què no li fa a aquest individu ara la pregunta que tocaria? Per què es queda en posició 'interruptus'?” Les respostes potser les podem intuir, però el senyor Domènech les clava.

I vet aquí que dimarts surto d’aquesta presentació, i dimecres “descobrim” el Borrell real. Dic descobrim perquè, segons el que anem coneixent, el senyor Borrell sempre ha estat així: arrogant, pedant, superb... Finalment, de cop i volta, vam poder veure’l en acció. Perfecte representant de les actituds que caracteritzen la castíssima tradició hispana a l’hora de discutir: desqualificar i insultar l’oponent. Què va succeir? Simple. Davant seu tenia un periodista que estava decidit a honrar la professió, que bàsicament consisteix, sobretot, en no arronsar-se. El periodista Tim Sebastian ens va descobrir la seva tècnica, la que ha permès, després de tants anys, desemmascarar l’estafador: “No soc aquí per fer-li les preguntes que vostè desitja, senyor ministre”.

Si no han vist les entrevistes que tradicionalment fa el senyor Sebastian els aconsello mirar-les. Ara a la cadena alemanya DW News. Abans, a la BBC, les famoses 'Hard talk'. Per ell han passat polítics d’alt nivell. Dignataris mundials. ¿Li deu haver sabut greu abaixar el llistó i entrevistar un personatge com Borrell? ¿Ho va fer perquè volia posar en evidència l’individu?

Caldria desitjar que, com a conseqüència d’aquesta entrevista, i del llibre del senyor Domènech, entre tots ens adonéssim del que ens perdem per no gaudir d’una premsa lliure. D’uns professionals ben formats i d’uns mitjans sense servituds –sense propietaris amb interessos, sense subvencions discrecionals, etc.–. Ha estat gràcies al senyor Tim Sebastian que ens hem adonat que el senyor Borrell s’enrabia quan algú li canta quatre evidències. I és que el senyor Borrell no és res més que un polític malcriat. Malcriat per la nostra premsa, com tants altres.

stats