El país de la permanent informalitat

S'ha anat inculcant la idea que els catalans som una mena de suecs però amb una ubicació equivocada

Arran del que anomenem Procés s’han produït diversos estudis. Alguns, al meu entendre, sense gaire sentit intel·lectual –encara que, potser, eren necessaris–. Uns han intentat demostrar 'ad nauseam' que una Catalunya independent podria ser un país econòmicament viable. Per l’amor de Déu! Com no ha de ser-ho? Algun altre tipus d’estudi ha intentat demostrar que Catalunya podria ser com Àustria o Dinamarca. I per aquí no hi passo. Ho dic perquè quan vaig pel carrer no detecto que m’envoltin ni austríacs ni danesos. Ni, com a conseqüència, les seves maneres de fer i comportar-se. I aquest és un fet inevitable.

D’ençà de la Transició s'ha anat inculcant la idea que els catalans som una mena de suecs però amb una ubicació equivocada. Volen una absurditat més monumental? Ja que es parla de no frustrar-nos, el primer que hauríem d’acceptar és que som un país mediterrani. I que al voltant del Mediterrani hi ha pobles més civilitzats que no pas d’altres. N’hi ha de més incivilitzats que nosaltres. Però també n’hi ha que ho són més –a qui en tingui dubtes li recomano visitar la Llombardia i passejar-se per Milà.

Tinc la sensació que ens estem allunyant dels països que haurien de ser el nostre referent

Una de les característiques dels països a mig coure, en termes de civilització occidental, que és la que ens ha fet abandonar la pobresa, consisteix en desmuntar coses que ja funcionen per mor d’una actuació suposadament genialoide. I precisament això és el que ha tingut lloc amb el programa 'FAQS' que TV3 emet els dissabtes a la nit. No puc dir que jo en sigui un fan –no m’agrada gaire mirar la televisió–. Però quan l’he vist, m’ha semblat que el 'FAQS' era un programa digne de ser emès, per exemple, a la televisió francesa o alemanya. I això ho dic, simplement, perquè la majoria dels nostres programes de televisió, de dignes per a l’exportació no ho són. No ho són per diverses causes. I una d’elles és aquella amb què, precisament, ara es vol degradar el 'FAQS': “Reforçar l’entreteniment a l’hora d’explicar l’actualitat”, diuen oficialment TV3 i els que produeixen el programa. En termes col·loquials: “La Rosel no fa prou el pallasso”.

Un altre dels fets que caracteritzen els països no prou desenvolupats –o no tan desenvolupats com Àustria o Dinamarca– és la seva incapacitat per comportar-se de manera formal i seriosa quan les circumstàncies ho requereixen. He vist persones –no m’atreviria a dir que són minoria– acudint al Palau de la Generalitat vestits com si arribessin a peu de fer una costellada a les Planes. De ben segur que a Àustria no van abillats així quan visiten Ballhausplatz, ni tampoc els danesos que visiten Christiansborg. A Google poden trobar fotografies dels parlamentaris francesos, italians, britànics o escocesos, suïssos, alemanys, danesos, austríacs... (m’aturo perquè són gairebé tots). Agafin-los i comparin-los amb l’abillament dels nostres parlamentaris. I és que Catalunya és un país de comportament descordat, on sembla que tots mengem al mateix plat. On el ciutadà mitjà guarda la imatge d’aquell que ve de tirar l’aigua a l’arròs. I aquesta informalitat innecessària es tradueix, també, en l’estil de fer programes de ràdio i televisió.

Es fa gairebé impossible trobar un programa que guardi la requerida seriositat al llarg de la seva emissió. Si no inclou lleugereses, o símils futbolístics, més apropiats per a infants o immadurs, el programa no sembla que hagi de ser digerible. No passen ni cinc minuts que sempre acaba saltant algú amb una gracieta que a molts, el protagonista per començar, els deu semblar aguda, però que no acostuma a superar la tonteria estàndard pròpia d’adolescents. El nostre concepte de divulgació va sempre lligat a l’estètica “tallers per als més menuts”, o a la ridícula “fira medieval”, no fos cas que algú s’ho prengués seriosament. Mentrestant, la nostra crítica política –i que consti que soc un fan del 'Polònia', perquè ells sí que em semblen aguts– no acostuma a anar més enllà d’anècdotes de curta volada pròpies del progre que es creu intel·lectualment penetrant.

Ignoro què succeirà si mai arribem a ser independents –hi ha qui creu que la independència fins i tot curarà els peus plans–. El que sí que els puc dir és que tinc la sensació que ens estem allunyant dels països que haurien de ser el nostre referent. Horaris, comportaments, educació, civisme, puntualitat, formalitat... Personalment no aspiro que el país sigui com ells –les utopies estan bé per practicar la dialèctica–. M’acontentaria amb reconèixer que representen un model a copiar. Que tenim ganes d’apropar-nos-hi. Però pel que es pot comprovar en el dia a dia, ni això.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF