20/06/2019

I per menys de 20.000?

3 min

A començaments del present segle, un conegut meu gestionava una institució encarregada d’aconseguir patrocini per a activitats culturals diverses. Les empreses hi posaven diners: mig milió per aquí, tres-cents mil euros per allà... Amb això s’organitzaven activitats diverses que, evidentment, també feien publicitat dels mecenes que hi havien posat recursos. Aquest conegut meu portava temps perseguint un ric català conegut de tots vostès. Molt ric. Però l’home s'hi resistia. Fins que un dia... “Bueeenu, va! Demà t’enviaré un nano amb un xec!”, va respondre el ric –ja tip que aquest meu conegut l’anés empaitant–. L’endemà va arribar un noi amb un sobre. Dins hi havia el xec promès. Estan asseguts? Era de... 300 euros!

L’anècdota m’ha vingut al cap en llegir l’interessant, i útil, treball d’investigació publicat per l’ARA arran del desembarcament del senyor Valls. Realment l’article és la narració d’un vodevil que només pot tenir lloc a Catalunya. Com diuen a Madrid, “¡Es para mear y no echar gota!”.

Així, tenim un grup de catalans que han nascut no pas per fer coses, sinó per impedir que els altres en facin. Els parlo de Societat Civil Catalana –suposo que els que no ens hem apuntat a la barraqueta no som civils, ergo som militars–. Aquesta gent tan entranyable van sorgir quan l’independentisme va començar a treure el nas. Quan la societat catalana (la militar?) va dir que ja n’estava tipa, aleshores es van espantar. Com dic, no han nascut per crear, sinó per anar a la contra. No arriben als límits botiflers de Ciutadans, però deunidó! Són del morro fort. Arribats a un moment d’excitació poruga, van tenir la pensada de cridar en Valls. “Oye, ese Vals nos lo arregla, seguro”. Es referien al Manuel. No pas al de la Cambra de Barcelona, que no se'l podia desincrustar de la cadira ni a fum de sabatots.

Això de voler edificar coses amb material de desguàs és típic dels catalans gasius –la majoria–. L’home, el Manuel Valls, havia estat primer ministre de França. Poca broma. I això va impressionar els d’aquí. ¿Un antic primer ministre que vol reprendre les essències espanyoles, passant per Catalunya? Com que, allí, s’han desempallegat d’ell com han pogut... Però aquí alguns no llegeixen Pla, que, com he comentat altres cops, en visitar Aranjuez per primer cop ja va manifestar que allò era com Versalles però amb els mobles llogats. De fet, l’ínclit Manuel d’espanyol no en té res. Tan poc com té de català. I suposo que, al principi, fins i tot li van haver d’explicar que d'allò que a França en diuen “être constipé” aquí en diem “anar restret”.

I per restrets, els rics que els de Societat Civil (que no militar) Catalana li van presentar a en Valls. El treball de l’ARA parla de 20.000 euros mensuals nets. La primera pregunta és: ¿“nets” vol dir que li han de pagar molt més perquè, després d’impostos, li’n quedin nets 20.000? ¿O és perquè han de ser en negre perquè, així, les “elits” s’estalviïn impostos? Aquest columnista, coneixent la misèria catalana, s’inclina per aquesta segona possibilitat.

Vaig veure la llista d’assistents a la reunió en què Valls els va passar el plateret. 20.000 euros per fer la “revolució antiindependentista”. Mare meva! Si els assistents eren uns vint, sortien a mil eurets per morro. Però segur que de seguida van pensar en “eixamplar les bases”. I aquí van començar a fer volar coloms. “Si fóssim quaranta només ens en costaria 500!” “I si arribem a cent, per dos-cents euros ho tenim tot, tot! I ens costa igual que la filipina que em passeja els gossos!” Segur que algú va cridar l’alto a la imaginació desbocada. Ja se sap que “el empresariado catalán siempre se ha caracterizado por tener seni”.

Ja ho veuen, una operació de volada. D’aquelles que han fet gran el país. Un país que anomena 'mossos' –“el criat de la masia”– als seus policies. Això no és França, senyor Valls; de veritat. Aquí, fins fa quatre dies, al vi hi afegíem sifó perquè el que obteníem de les vinyes era vinassa. Allí hi ha elits i burgesos. A França les coses tenen una certa categoria –sembla mentida que el seu ressentiment li impedeixi veure-ho–. Per això, al que nosaltres en diem 'fer la botifarra' els francesos (vostè?) en diuen 'faire un bras d’honneur'. ¿De veritat va haver de reunir-se amb els nostres rics de porró per descobrir tota aquesta misèria?

PD. Se li detecten, senyor Valls, certes aspiracions en la política espanyola. Em temo que vostè no ha copsat encara el tema. Vostè, a Espanya, no només serà un català –fet prou lamentable–. Sinó que, a sobre, acumularà els mèrits de ser un 'gavatxo'. ¿De veritat que els de la colla dels 20.000 eurets tot això tampoc no l'hi han explicat?

stats