28/03/2019

Judici: quan no entenen res

3 min

El judici als nostres presos polítics continua la seva via. Darrerament hem pogut constatar la completa desconnexió entre el relat que fan els policies espanyols i la realitat. Quan, en la vida corrent, es produeix aquesta desconnexió, al relat se l’anomena mentida. Estem contemplant com, un cop més, el sistema judicial espanyol és un sistema en el qual un no pot confiar. Estar sota jurament equival a res. Si, a sobre, els membres del tribunal són del bàndol del que menteix, estem davant d’un sainet. Un entra i menteix, els altres demanen la compareixença de testimonis i no se’ls autoritza, el fiscal que toca avui no apareix, etc. Tot acompanyat d’aquells tocs que –si no fos perquè hi ha gent a la presó– farien d’aquest sainet la típica peça hilarant, on no falta el nerviosisme que envaeix Marchena quan, a les dues tocades, cada dia detecta que se li refreda el “cocidito” i li entra el neguit.

La peça de teatre representada pels policies recorda les actuacions adolescents de final de curs, on uns estudiants –normalment sense cap vocació– interpreten el paper que els han assignat. A voltes les declaracions recorden passatges de la divertida obra 'Pel davant i pel darrere', aquells on el personatge de l’actriu tonta es descol·loca quan l’actor que té al davant no se cenyeix exactament al paper acordat. I què me’n diuen del rol de la fiscal fent d’apuntadora? Però més enllà d’aspectes anecdòtics, voldria analitzar un efecte que pateixen els policies que estan embolicats en aquest despropòsit. I és que no entenen res. No veuen clar el que està succeint i per què els catalans es comporten d’aquesta guisa. El fet no és nou, i voldria exemplificar-lo amb dues anècdotes personals.

Una amiga de casa està casada amb el fill d’un funcionari franquista que va venir aquí en acabar la Guerra Civil. El matrimoni amic és absolutament independentista; de sempre. Fa anys, el sogre li va dir a aquesta amiga: “¡A ti lo que te pasa es que no soportas a los inmigrantes!” Ella li va respondre: “No s’equivoqui, no. Vostè no és un immigrat. Vostè és un invasor”.

La segona anècdota és referent a un oncle meu. Conservador. Tant, que Franco li va oferir ser ministre i ell ho va declinar. Van nomenar un altre català a la cartera de comerç. Eren els seixanta del segle passat, i Franco mantenia que “hay que tener siempre un catalán en el gobierno”. Aquesta idea, aquesta mena de terròs de sucre, ha estat seguida fidelment durant la Transició, fins avui mateix. Bé, el cas és que aquest oncle, que vivia a Madrid des del 1954, abans de morir em va dir: “Aquesta gent no ha entès res de res dels catalans”. Es referia als espanyols en general.

Una cosa que he anat detectant al llarg dels anys és que els catalans que se senten talment –que van des de l’esquerra fins a votants del PP, és a dir conservadors que no creuen en el separatisme– veuen, també, qualsevol actuació policial del tipus 1-O com l’actuació d’uns invasors. Aquest sentiment, repeteixo, s’ha generat sempre. És transversal. Fins i tot entre gent que donava suport a Franco. Quan ens assabentem de les accions, i de l’evolució, que en favor del país molts col·laboradors catalans del règim franquista van dur a terme al llarg del temps, és quan podem copsar el que vull dir. L’anècdota del meu oncle denota un sentiment que fou habitual. El darrer descens de votants del PP a Catalunya podria confirmar el que dic. Per tant, i simplificant-ho molt, ja que aquí no hi ha espai per a un llarg raonament, els que senten el batec de la catalanitat del país, siguin del costat que siguin, veuen aquests policies que ara estan declarant en el judici com uns invasors. Perquè, de fet, és el que foren.

És per això que aquells policies, enviats aquí per atonyinar-nos, no entenen res. Queden descol·locats no només pel fet d’haver de repetir l’estupidesa que diu l’argumentari que els han passat. Els causa estupefacció l’actitud de la gent. De la majoria: siguin separatistes o no. Cares d’odi? Què esperes veure quan un invasor et colpeja amb la porra?

El Procés ha posat moltes coses en evidència. Però sobretot ha deixat clara la línia divisòria entre aquells que posseeixen aquest sentiment de catalanitat –que no és catalanisme i que, com dic, fins i tot es va mantenir viu entre molts col·laboradors del franquisme– i la resta. S’han obert molts ulls. Ens ha quedat clar que per als dirigents de Ciutadans i de l’actual PP a Catalunya, per a tots ells, aquest sentiment secularment arrelat de catalanitat els és absolutament forà. Per això troben que estan en terra estranya.

stats