Guanyar: els ho devem

Quan divendres passat vaig assabentar-me que l’aplicació de l’article 155 tenia per objectiu principal convocar unes immediates eleccions al Parlament, em va venir al cap la frase que Gueorgui Arbàtov, col·laborador de Gorbatxov, va adreçar als interlocutors americans l’any 1989, quan l’URSS s’esmicolava: “Us farem el pitjor dels serveis: us privarem d’un enemic”. Però tampoc serà així. El PP, no ens enganyem, no és l’únic enemic. Tot el sistema espanyol de la Transició, partits inclosos, s’ha convertit en el nostre enemic. Les disposicions judicials d’ahir ens ho confirmen. La passivitat de la població espanyola, també.

Per deixar clara la posició d’aquest columnista, repetiré el que em sembla haver manifestat en el passat: només crec en la proclamació de la independència de Catalunya si els catalans ho han decidit en un referèndum. Fins ara no he volgut mai posar bastons a les rodes al nostre Parlament, però no crec en les proclamacions d’independència si no són fruit d’un referèndum. Qualsevol altra solució em sembla enganyosa. El Parlament escocès tenia majoria independentista clara l’any 2014, quan es va celebrar el referèndum. Tanmateix, la independència va ser rebutjada pel 55,3% dels escocesos. El Parlament de Westminster era majoritàriament (podríem dir que per sobre del 75%) partidari de romandre a la Unió Europea. En canvi, el 51,9% dels britànics van optar per marxar. Crec que les lliçons escocesa i britànica són suficients i prou representatives per prendre-les en consideració.

El nostre cas, especial, necessita una estratègia específica. Cert. Hem intentat un referèndum i no ens han deixat celebrar-lo amb normalitat. No obstant, aquesta anomalia no hauria de fer-nos perdre el nord. Ni l’objectivitat. Tirar pel dret no és una bona solució, com ha quedat àmpliament demostrat. Si el que es pretenia era proclamar la independència des del Parlament, eren millor unes eleccions convocades el 2 d’octubre. Amb una proposta clara, per exemple, com la de declarar la independència el dia mateix de la constitució de la cambra.

Altre cop es va presentar l’opció d’eleccions. Dijous de la setmana passada. I no va ser analitzada amb detall i profunditat. Tal com descriu l’article del senyor Mas-Colell de dissabte passat, es va descartar amb l’estómac. Es tractava de no ser titllat de “traïdor”. D’aquest tipus d’actituds n’hem de prescindir en el futur. El Procés ha estat massa condicionat per elements que han lligat les seves dèries a un full de ruta, per després condicionar, amb aquest full, la ruta mateixa. El senyor Josep Maria Espinàs ho va descriure bé en una frase que, si fa no fa, diu: “Hi ha dues menes d’aires perjudicials: els massa contaminats i els massa purs”. En aquest Procés hi ha massa gent que s’ha atorgat la categoria de pur. El problema és que massa d’ells, de passada, portaven associada la característica de tocatimbals.

Fa uns anys, dinant amb gent que avui és molt popular i surt als mitjans, em vaig veure obligat a ironitzar davant l’afirmació gairebé unànime que la independència vindria sense que gairebé ens n’adonéssim. Sorprès par aquest atac d’eufòria, els vaig preguntar si la independència tindria lloc al matí o a la tarda, ja que no volia que un esdeveniment tan transcendental m’agafés al vàter. Evidentment, a molts d’aquells comensals no els caic simpàtics des de llavors. Com deien els nostres pares, els vaig aixafar la guitarra. Però m’hi reafirmo. S’ha venut que el dret a exercir la independència es guanyaria aviat i en una batalla. I no serà així. Just acabem de finalitzar la primera. Per ara anem empatats perquè aquesta batalla, diguem-ho així, no l’ha guanyada ningú. Els partidaris del sobiranisme hem avançat posicions, segur. Però potser aquestes posicions no estaven prou ben defensades pels altres...

Qui no estigui disposat a assumir la lluita com un procés llarg i del qual només estem finalitzant el principi, va malament. Caldrà tenacitat i capacitat de resistència. Les eleccions del 21 de desembre s’aparten del full de ruta d’alguns, certament. Per a més deshonra, les convoquen uns tardofranquistes que, a causa de la nostra manca de perícia, han aprofitat l’ocasió per abillar-se de demòcrates davant del món. Però el 21-D forma part del camp de batalla. Sense pretendre-ho ens ho estan posant en safata de plata. Aprofitem-ho. Els empresonats mereixen la nostra resposta democràtica. Els ho diré de manera més crua. El 21-D no ens garantirà la independència –penso que ho he raonat–. Però si el 21-D no guanya l’independentisme, voldrà dir que no ens la mereixem.