Ens ha sortit predicador

La pèssima qualitat dels nostres polítics no té parangó a Europa

Pedro Sánchez durant el ple del Congrés del dimecres 25 de març per prorrogar l'estat d'alarma / EFE

una de les claus de l’èxit de qualsevol organització (empresa, ONG, cooperativa, club, etc.) consisteix en trobar la millor gent possible per gestionar-la. Les empreses o els projectes d’èxit ho són perquè posen molta atenció en dos fets: la selecció del personal i el mètode pel qual aquest personal es va posicionant dins l’organització. No sobreviuen les organitzacions amb professionals mediocres llevat, està clar, dels monopolis o de les empreses associades al poder –empreses de tarifa regulada, per exemple.

Com que estic profundament convençut de la importància de l’èxit de les organitzacions en funció de la vàlua de la gent, he de suposar que en el cas del sector de la política les coses segueixen un camí similar. Cal seleccionar els millors per, després, anar-los promocionant. I l’àrbitre d’aquesta jugada ha de ser l’elector, el contribuent, que, al capdavall, és qui manté “l’empresa” mitjançant els seus impostos. I no em cansaré de repetir que, donat que el sistema electoral espanyol –que no és res més que el sistema de selecció del personal polític– és pèssim, mai podrem tenir bons polítics.

I aquí voldria desballestar algun tòpic que està massa estès. Es diu que els polítics europeus també són incompetents. Mentida. Agafem Alemanya. El senyors Kohl i Schröder abans, i la senyora Merkel ara, han fet la seva feina de manera apropiada. Ens poden ser afins o no, ideològicament, però han estat gent professional i seriosa. Els membres del Bundestag (el Parlament alemany) treballen molt i de valent –gent preparada–. No s’unifica un país, ni se subvenciona la Unió Europea ni s’absorbeix un milió de refugiats per atzar. I el mateix succeeix a França, en una altra escala. El senyor Macron està duent a terme reformes i projectes de les quals aquí no en tenim ni idea –els nostres mitjans menyspreen la informació internacional si no és sensacionalista–. Accions de govern que ja voldríem per a nosaltres. El nivell d’acceptació del president Macron ha pujat per sobre del 50% arran de com està gestionant la crisi actual. I fem befa del senyor Boris Johnson –a qui, particularment, no votaria mai–, però el seu coratge i empenta no s’ha vist mai pels nostres rodals. Malgrat la tendència a ser un tararot erràtic, ha començat a ser respectat pels britànics –alguns amics anti-Brexit que el menystenien, ja no ho fan–. És tenaç. No és un semisec.

Que els ciutadans de qualsevol democràcia critiquin els polítics al poder? Normal. És la missió del contribuent. Ara bé, la pèssima qualitat dels nostres polítics no té parangó a Europa –inclosa Itàlia, país molt més intel·ligent socialment que nosaltres–. Perquè no patim un problema d’ideologies, sinó de vàlua dels individus. Tenim uns polítics individualment dolents, incompetents. I comencem, només comencem, a detectar-ne les conseqüències.  

Bé, el cas és que el nostre sistema electoral ara ha expel·lit un primer ministre, Pedro Sánchez, que té vocació de predicador. Ha sortit xarlatà. Però no pas de l’estil dels predicadors nord-americans –al cap i a la fi, allí estan tocats pel protestantisme i saben qui posa el rostit a taula–. El de la Moncloa és dels de la pitjor estofa: el predicador hispà. El típic farsant de verbositat inflamada que corre per Llatinoamèrica. El que propaga discursos a un públic àvid de demagògia populista i estatista. És un dels molts subproductes resultants de l’empastifada sociocultural que els ibèrics vam deixar allí.

Els polítics espanyols van empitjorant a cada bugada –alguns de catalans, temporalment i molt parcialment, se’n salven perquè la situació de risc estimula un cert darwinisme, ja que exigeix coratge–. I aquesta frivolitat en el procés de selecció política s’ha d’acabar pagant. No pot ser que un territori estigui governat per un personal tan inservible sense patir-ne les conseqüències. Seria injust. D’acord que una part ens la soluciona Europa amb els seus mètodes i procediments d’obligat compliment. Però d’altres coses no. Ara, en aquesta crisi del coronavirus, estem pagant les conseqüències de tenir uns polítics espanyols –al govern, al Congrés, arreu!– perfectament inútils. Gent incompetent, mediocre i estafadora –l’aixecada de camisa dels 200.000 milions no té rival– a la qual els mitjans només critiquen superficialment, o a partir d'anècdotes passatgeres, perquè mai se sap qui els donarà les subvencions arribat el moment.

Fantàstic! Hem aconseguit que els pitjors arribin dalt de tot. Ja hi són. Molts es preguntaran: aleshores com es governa? Perquè, esclar, la feina –incompetent i casernària– algú l’ha de fer. D’això en parlarem la setmana vinent. L’Anuari Mèdia.cat del 2019 ens en dona algunes pistes valuoses.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF