02/07/2020

Construir Europa: ajudar sense subvencionar

3 min
Una dona amb mascareta davant les banderes de la Unió Europea alçades davant la seu de la Comissió Europea a Brussel·les

Als administrats ens satisfà que una decisió política sigui justa sense tenir en compte allò que més convé. Fer de Robin Hood, quan no es mana, és fàcil. L’exemple bàsic és el d’aquell governant que ha d’enviar a la mort algunes persones per evitar que en morin moltes més. Aquesta situació també es dona en aspectes menys dramàtics. Als Estats Units, comparats amb Europa, les empreses paguen més als seus treballadors perquè siguin ells qui contractin o complementin individualment la seva sanitat mèdica. La decisió sembla justa. L’efecte final, però, és que molts treballadors no la contracten –perquè, així, disposen de més diners per gastar en altres coses– i el sistema sanitari americà, tot ell, esdevé molt més ineficient i car que els sistemes europeus. El resultat col·lectiu final no és satisfactori. No és aconsellable buscar sempre la bondat i la justícia en l’origen de les decisions –el sistema americà és just– sinó solucionar el problema col·lectiu quan aquest acaba perjudicant, també, l’individu –el sistema americà acaba perjudicant tant els que es paguen la sanitat com els que no.

Actualment la Unió Europea (UE) es troba en un dilema d’aquest tipus: ¿cal ajudar els mal aplicats de sempre: Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia, etc. –i en menys grau els països de l’Est–? El sentit de la justícia en les decisions requeriria seguir les consignes dels frugal four (Àustria, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia) i dir que els que no han fet els deures es fotin –perdonin-me l’expressió, però és la més precisa i exacta–. A més, des d’un punt de vista de justícia social –aquesta visió moralista que tant agrada el progressisme català–, per què destinar diners a Espanya si hi ha, al món, tanta gent molt més necessitada? El problema, com tants d’altres, ha estat degudament copsat pels únics que poden tirar endavant el projecte: la cancellera Merkel i el president Macron. Si es crea el fons de deute europeu no serà en nom de la justícia, sinó per fer allò que més li convé a la UE. M’hi apunto. No crec que sigui apropiat ajudar Espanya i altres països. Però no fer-ho és pitjor per a Europa –inclosa Espanya.

Pel que sembla, les discussions i l’actual retard no se centren en decidir si es crea el fons d’ajudes amb deute europeu, sinó en fixar les regles del joc. Qui accedirà als ajuts europeus i quines seran les condicions. M’alegro d’entreveure que les subvencions s’han acabat. La regla serà la de donar diners per al que realment faci falta, i sota un estricte control. Molts s’alegren que no hi vinguin els anomenats homes de negre. Jo no. Però tant fa: n’hi haurà. No per fixar les condicions de tornada dels diners –que en molts casos no s’hauran de tornar–, sinó per establir les regles per les quals s’adjudicaran. Tot sembla indicar que seran del tipus “Si vols diners, fes les següents reformes que ara t’explicaré”. Per dur a terme el pla es necessita complicitat i no trilers dedicats a enganyar socis –que és l’especialitat espanyola–. No és casual que la ministra espanyola Calviño opti –sota el suggeriment i el suport alemanys– a la presidència de l’Eurogrup. Ella serà la millor garantia que els seus companys de partit/govern apliquin les reformes que emanaran, en molts casos, d’aquest Eurogrup que ella presidirà. La jugada no és dolenta.

Europa ha de canviar radicalment. S’han d’acabar les subvencions que, després, són malgastades i autoatribuïdes pels governs dels estats i de les regions membres (“Mira el que he pillat per a nosaltres!”). Aquesta pràctica només crea clientelisme, corrupció i panxacontents. El que cal ara és que la població europea atribueixi els mèrits de la despesa a qui correspon. I de la mateixa manera que tothom va quedar agraït pel Pla Marshall, ara la solució als estralls causats per la pandèmia haurien de ser percebuts com a mèrit d’Europa, perquè és així. Si es vol crear més Europa no hi ha d’haver trens d’alta velocitat mal desplegats que, a sobre, s’atribueixin com a èxits propis i es bategen –quina barra!– com a “Alta Velocidad Española”. Els ajuts europeus han de ser percebuts com a tals. I han de servir per fer-nos més europeus, no pas per afavorir el clientelisme polític.

Els catalans sabem que ens convé més Europa i menys Espanya –entre altres coses per protegir-nos de nosaltres mateixos–. Ara es presenta una gran oportunitat. Esperem que l’Europa que ens interessa –la que es troba al nord dels Pirineus– agafi, en part, les regnes del nostre destí. Que obligui a implantar les reformes a les quals nosaltres ens neguem.

stats