15/03/2018

El periodisme còmplice

3 min

Enginyer i escriptorDissabte passat vaig tenir l’oportunitat de veure el programa Preguntes freqüents de TV3. Només el bocí en què apareixien el senyor Roures i el senyor Soler. Per fer-los preguntes hi havia dos periodistes que representaven dues tendències molt actuals en el periodisme espanyol i, també, català. Un era Daniel Basteiro, que treballa en un diari electrònic que es diu El Español, i l’altre Lluís Mauri (El Periódico). Com dic, representatius de dues tendències periodístiques d’una actualitat vivíssima: els que menteixen sense rubor (Daniel Basteiro) i els que sembren dubtes aprofitant les mentides dels altres (Lluís Mauri). Aquest seu columnista assumeix un fet bàsic: tota notícia que contingui inexactituds, i que són conegudes pel periodista que la difon, és una mentida. Tornant als dos grups de periodistes que esmentava, podríem dir que els primers són mentiders purs, de gamma brut, sense additius, mentre que els segons són mentiders de tipus semisec -insinuen, practiquen el “sí però no, no però sí”, etc., ja m’entenen; són d’un esperit tèrbol i covardot-. La majoria dels mitjans espanyols s’han decantat per la gamma brut, mentre que a Catalunya els dos diaris grandets barcelonins (La Vanguardia i El Periódico) han optat per la llarga i catalaníssima tradició del semisec. Darrerament El Periódico deriva cap al brut -cosa que el fa especialment apetitós a un diari brut nature, com és l’Abc.

També he tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula The Post, titulada a Espanya Los archivos del Pentágono. L’argument no va de l’agressió a la premsa que l’administració Nixon va voler dur a terme a finals dels seixanta. No desviem l’atenció. El film parla de la llibertat de premsa i de què és allò que periodistes i editors estan disposats a jugar-se per defensar-la. I el més remarcable: ens parla de la solidaritat entre mitjans de comunicació. De les penes, fins i tot de presó, que els professionals del Washington Post -tots, l’editora i els periodistes- van estar disposats a patir per defensar l’exercici de la llibertat d’expressió dels seus col·legues del New York Times. ¿Volen una honorabilitat més alta?

El film em va portar a reflexionar sobre tot el sistema que regula la informació: el judicial, el social, el periodístic... I dins del món periodístic pensava en els editors, però també en els periodistes. Tots dos tenen responsabilitats. Els protagonistes d’aquells fets no van apostar per una solució “tècnica”, o tàctica, davant d’una de legítima, no senyor -ho vull recordar de passada avui, que està tant de moda dissociar entre la pràctica del pragmatisme i la defensa de la dignitat.

Sovint veiem films en què es denuncien empreses malvades -si poden ser titllades de multinacionals, millor- on determinats empleats actuen amb interessos corporatius, egoistes. O bé callen davant de les malifetes de l’amo. Aleshores surt algun individu intrèpid, a voltes periodista, que segueix el fil del delicte i desemmascara les males pràctiques d’aquella empresa malvada i dels seus pèrfids col·laboradors sense principis, als quals el bé comú importa un rave quan del que es tracta és de llepar els amos que els paguen un salari. Uns, els malvats actius, són dolentíssims. Els altres, els que callen, són només dolents, encara que el que despunta és el seu esperit miserable. A voltes es tracta de ficció, d’una pel·lícula. D’altres és notícia. Alguna farmacèutica, o empresa d’alimentació, o automobilística que estafen el públic. La premsa els esqueixala sense compassió. I fa bé.

Ara, aquest periodisme que sovint pretén posar el dit a la nafra té una patata calenta entre mans, dic jo. Resulta que alguns mitjans de comunicació -fins i tot, catalans d’origen- practiquen males arts. No unes males arts qualssevol, no. Parlo de destruir els pilars de la democràcia. I resulta que la crítica a aquell empleat que col·labora, activament o callant, amb la despietada multinacional no troba paral·lelisme quan es tracta del nostre periodisme. Ho dic perquè no he detectat cap denúncia seriosament articulada dels professionals a les empreses que fumiguen la població amb informació tòxica. Cap boicot, tampoc. No cal parlar dels periodistes que treballen en aquests mitjans porqueria. Cap protesta, cap vaga... Algú dirà que poden patir represàlies. Esclar! Què es pensaven que vol dir defensar la dignitat i els drets de la població? ¿Només xerrar dels altres? ¿Denunciar les farmacèutiques? ¿Criticar Volkswagen pels cotxes que contaminen? ¿O les hamburgueseries que no informen de les calories? Perdonin, el que estan fent moltes, la majoria, de les seves empreses, senyors periodistes, és pitjor. Molt pitjor. Moltíssim.

stats