22/02/2013

El millor de tot

3 min

La setmana passada va tenir lloc el discurs de l'estat de la Unió del president Obama davant la sessió conjunta del Congrés dels Estats Units. Aquest acte té un propòsit que enllaça amb la millor tradició anglosaxona: passar comptes ( accountability ). La Constitució americana preveu que un cop a l'any el president es dirigeixi al Congrés per explicar què farà al llarg de l'any que comença. I també per donar explicacions sobre el que s'ha fet l'any anterior. Fins fa cent anys, aquestes explicacions es duien a terme mitjançant un informe escrit, però el 1913 el president Woodrow Wilson va instal·lar l'hàbit de fer un discurs. Un discurs de gran contingut polític i d'alta forma protocol·lària, que és analitzat amb especial atenció pels mitjans d'informació. Es tracta de deixar clar el que el president i els seus col·laboradors tenen al cap fer durant els següents dotze mesos. El tema no pot ser tractat a la lleugera.

Del discurs d'enguany se n'han destacat alguns aspectes. L'actuació de l'equip Obama durant els quatre anys vinents serà molt important, ja que no estarà sotmès a la pressió de la reelecció, que demana molt de temps i empeny a un cert populisme. Sobre el discurs, les informacions que ens han arribat han volgut posar l'accent en un fet que no ens impacta: la nova llei d'immigració. Però el més important del discurs d'Obama no ha tingut, a casa nostra, la incidència que mereixia -a desgrat que l'ARA hi dediqués una portada-. Parlo de la possible creació d'una àrea de lliure comerç entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units. La notícia no podia ser millor per a tots plegats. Ara ja forma part de l'agenda més immediata de les administracions d'ambdues bandes de l'Atlàntic. Aquesta important operació, que sembla que ara pot avançar, té dos vessants: un de material i immediat, i un de recorregut històric.

Que la lliure circulació de béns i serveis seria de gran benefici mutu és evident. Els europeus ho sabem bé. Qui tingui una mica de memòria podrà recordar el nostre estil de vida i l'aspecte dels nostres supermercats, carrers i llars abans de l'entrada d'Espanya a la, llavors, Comunitat Econòmica Europea (CEE). I de com tornàvem de carregats de determinats productes de França o d'Andorra cada cop que teníem l'oportunitat de viatjar. I no només ha estat important el vessant del consum, sinó tot el que fa referència a regulació, higiene, mètodes, certificacions, etc. Aspectes que han fet que el nostre nivell de vida i els nostres estàndards de qualitat hagin evolucionat notòriament. La unió amb un mercat equivalent a l'altra banda de l'Atlàntic, doncs, ens portaria a uns nivells de competència encara més ambiciosos. I el mateix els succeiria als nord-americans. Es calcula que la implantació d'aquest mercat produiria un creixement immediat conjunt del 0,5% del PIB anual.

Però l'aspecte per a mi més transcendental seria la creació d'un bloc econòmico-polític que defensés els valors de les democràcies de lliure mercat d'Occident. Perquè, per si algú no se n'havia adonat, aquests valors que, en definitiva, són els que millor han fet avançar els estàndards de vida de més milions de persones estan sent posats en qüestió. I no pas internament -només alguns països com Espanya, amb nul·la tradició democràtica i de mercat, gosen posar en dubte la columna vertebral de la nostra civilització-, sinó per l'evolució general del món. Sempre m'ha semblat molt perillós que, en nom del multilateralisme, s'incorporin influències de potències mundials que no han assolit la democràcia. Si el multilateralisme vol dir que ens avenim al fet que una munió de països amb pràctiques dictatorials condicionin els nostres principis, em quedo amb la unilateralitat americana. I és en aquest sentit que, ara més que mai, quan la imparable globalització beneficia tanta i tanta gent malgrat que, a curt termini, ens perjudiqui, ara, dic, és el moment d'establir les bases d'unes estructures que defensin els nostres interessos i principis. I no amb les armes sinó amb el comerç.

Els nord-americans són els descendents desacomplexats dels europeus. Uns europeus que van marxar perquè no estaven disposats a continuar suportant determinats vicis i costums que encarcaraven la vida privada dels ciutadans. La UE és l'evolució intel·ligent d'una Europa que ha decidit, mitjançant el comerç (no ho oblidem mai!), posar fi a segles de disputes internes. Són aquestes tendències a banda i banda de l'Atlàntic les que han de confluir i fer que, finalment, els dos representants d'una mateixa civilització s'organitzin en benefici de tots.

stats